dilluns, 2 de maig del 2011

PROJECCIÓ 109: "SOLO ANTE EL PELIGRO" proposta de Manuela Martínez


A la segona dècada del segle XX, a la capital de l'Imperi Austrohungar, Viena, coincidien en l'escola primària dos xiquets que anaven a convertir-se molts anys després en dos dels millors directors de cinema de Hollywood. Un era Bily Wilder, de qui hem projecta unes quantes de les seues pel·lícules excel·lents; l'altre era Fred Zinnemann. Aquesta projecció 109a la dediquem a aquest últim. Solo ante el peligro és sens dubte un títol mític que ha passat a l'imaginari comú de la nostra cultura, inclús aquells que no l'han vista han aplicat alguna vegada l'expressió quan han tingut que fer front a algun repte amb l'única companyia i ajut que el d'un mateix. La història està contada des del punt de vista del western: el sheriff d'un poble de l'oest acaba de contraure matrimoni amb una dolça jove i pel que es veu sembla que vol dedicar-se a la família i deixar aquella arriscada feina, però justament ara li fan saber que un home a qui ell havia tancat feia temps acaba de sortir de la presó i es dirigeix a buscar-lo amb l'afany de la revenja. L'home intenta recaptar ajut però tothom li gira l'esquena per por o per pura desídia, així que ell mateix haurà d'enfrontar-se primer a la qüestió moral que suposa posar-se en risc i posar en risc la seua vida i la felicitat de la seua esposa i en segon lloc, si accepta mantenir la llei dintre del poble, haurà de fer front a la violència d'aquell convicte. Com ja s'hi veu el drama està servit. La pel·lícula ens conta la projecció del personatge amb temps real, atrapant a l'espectador dintre de la tensa espera. Tot un clàssic del cinema i una nova ocasió per a gaudir d'un western (recordem la projecció de Centauros del desierto, de John Ford), i ara, a proposta de Manuela, aquesta immensa pel·lícula amb el gran Gary Cooper (a qui també vam veure en Ariane de B. Wilder)

Ací teniu el trailer original de High Noonhttp://www.youtube.com/watch?v=SkNu4-sSglY

DIMECRES, 4 DE MAIG, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA-

dissabte, 16 d’abril del 2011

PROJECCIÓ 108a: "PODEROSA AFRODITA" de Woody Allen. Proposta d'Alejandro Barber.

A l'octubre de l'any 2004 iniciavem aquest cineclub a l'IES Pare Arques amb Delitos y Faltas, una de les més completes pel·lícules del director americà Woody Allen. En aquell moment jo pensava que la pel·lícula podia servir-me per a il·lustrar una de les temàtiques que estava treballant a les meues classes d'Ètica: és millor cometre una injustícia o patir-la? Els meus alumnes havien d'enfrontar-se a aquella qüestió socràtica i escriure'm sobre l'assumpte. Per posar-los en situació els vaig recomanar que veieren la peli de W. Allen. Després de Delitos y Faltas projectàrem Manhattan, Misterioso asesinato en Mnahattan i per últim La Rosa púrpura de El Cairo. D'això fa ja un bon grapat d'anys i Woody Allen no havia tornat al nostre cineclub. Alejandro Barber ha triat una comèdia de la dècada dels 90. Poderosa Afrodita (1995) és una comèdia especial perquè en ella el director neoiorqués introdueix un recurs provinent de la tragèdia clàssica com és el cor, que reflexiona en veu alta sobre les inclinacions i els problemes dels protagonistes ajudant al públic a reconstruir l'acció i convidant-lo a pensar. Allen ens monstra el cor rodant al teatre grec de Taormina (Sicília). L'acció podem resumir-la així: Lenny (el propi Allen) i la seua esposa Amanda (Helena Bonham-Carter, per cert, una actriu que no m'entusiasma en absolut) decideixen adoptar un fill. Lenny quedarà fascinat per la intel·ligència que veu en el petit i això el mou a buscar a la seua mare biològica que resulta ser una prostituta (Mira Sorvino, que va guanyar l'Oscar a la millor actriu de repartiment per aquest paper) bastant frívola i feliç. Lenny començarà aleshores a voler educar tant al fill com a la seua mare biològica.



Altra de les qüestions destacables en el film és la banda sonora, com sempre Allen utilitza temes clàssics del jazz que més estima, ací Cole Porter, Count Bassie o Benny Goodmann. La pel·lícula conté algunes de les claus de les comèdies de Woody Allen, un director prolífic que encara avui produeix un film a l'any, tot i que la qualitat dels últims està per sota dels treballs dels anys 70 i 80. Ací l'humor es torna més agossarat i el llenguatge apareix una mica més atrevit que en pel·lícules anteriors diguem-ne més intel·lectuals. Una bona ocasió per a apropar-se a un dels directors que ja fa temps ha adquirit l'estatus de "clàssic" dins de la nostra cultura.



Ací tenim una de les escenes del cor grec.


DIMARTS 19 D'ABRIL A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA, A LES 18.00.

diumenge, 3 d’abril del 2011

PROJECCIÓ 107a: "CABARET", dins del cicle "S'accepten suggeriments". Proposta d'Àngel Juan.

Berlín, 1931. La cantant Sally Bowles (Liza Minnelli) actua en el cabaret Kit Kat de la capital alemanya amb el desig i l'objectiu de convertir-se en actriu. A la pensió on resideix arriba un jove britànic ben templat (Michael York). Entre els dos apareixerà de seguida una molt bona amistat. Bob Fosse va regenerar el gènere del musical amb aquesta producció de l'any 1972 que va rebre una molt bona acollida per part del públic i de la crítica del moment. 8 Oscar de l'Acadèmia li van ser concedits el mateix any que entrava en competició El Padrino. La pel·lícula conté alguns número musicals del tot clàssics i una banda sonora ben coneguda. L'accíó transcorre en el moment en que el partit nacionalsocialista de Hitler (NSDAP) està aconseguint cada vegada major presència social, tot just abans de l'asalt definitiu al poder en l'any 1933, Els protagonistes viuen les seues aventures vitals en un ambient on comença a notar-se la presència del creixent nacionalisme alemany i de l'ideari del nazisme. La dècada dels 20, increïble des del punt de vista artístic a la ciutat de Berlin, esta tocant la seua fi i el Club Kit Kat ens servirà d'observatori per veure com no tot temps posterior ha de significar precisament un progrés.



Després de 106 pel·lícules ja ens estava bé de donar-li la veu a un músical, un gènere que pot produir algunes reticències a l'espectador no avesat, però que tot bon amant del cinema valora de bon grat perquè la música ajuda a contar històries, perquè la música ajuda a expressar també un estat d'ànim, i perquè la Història del Cinema té unes quantes pel·lícules genials que pertanyen a aquest gènere. A més, cal saber que el professor Josep Alcover està a punt de començar amb els seus alumnes d'Història del Patrimoni Musical Valencià un musical ambientat a l'institut amb la base musical de les magnífiques cançons d'Arthur Caravan i que per a començar a acostumar-nos el cos Cabaret pot ser un molt bon començament.





DIMECRES, 6 D'ABRIL, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA

dissabte, 19 de març del 2011

PROJECCIÓ 106a: "RÉQUIEM POR UN SUEÑO", dins del cicle "S'accepten suggeriments". Proposta de Rafa Enguix.

De vegades, en acabar una pel·lícula i el posterior debat a l'aula de projeccions, decidim allargar la conversa en algun bar, aleshores planen per la taula infinitat de títols que hem vist i que voldríem tornar a veure compartint-los amb la resta d'espectadors. En aqueixes converses Rafa Enguix ha nomenat algunes vegades una pel·lícula de Darren Aronofsky que li semblava interessant per al cineclub. Ha arribat ara el moment de veure per fi Réquiem por un sueño. La pel·lícula és americana i va ser estrenada l'any 2000. Aronofsky (Brooklyn, 1969)  havia fet en 1998 l'estranya i arriscada Pi, fe en el caos, una pel·lícula que explorava les connexions de la matemàtica amb la càbala jueva a través de la personalitat desquiciada d'un jove cervellet que volia desxifrar el funcionament dels moviments de la borsa. L'èxit d'aquella pel·lícula amb totes les característiques del cinema independent (60.000$ invertits i 3'2 milions recaudats) li va permetre abordar una cinta més ambiciosa, tot i que encara dins dels marges del cinema independent. Réquiem por un sueño és una aspra i interessant història sobre una família amb problemes d'addicció a determinades substàncies, des de les drogues als productes per a controlar el pes passant per la televisó i els concursos. I sobretot els somnis. Una mare i un fill són els eixos sobre els que gira aquesta història ambientada en els EE.UU. que va deixar fascinat el públic en part per la seua arriscada posada en escena i per l´ús apabullant de la banda sonora. Una experiència incòmoda per a l'espectador, però que no el deixarà indiferent. De vegades la cinta ha sigut comparada amb Transpotting, aquella aterradora pel·lícula sobre el món de les drogues que es desenvolupava a la ciutat de Londres.



Darren Aronofsky és el director de El Cisne Negro, actualment en les pantalles de cinema.
Parlàvem de la banda sonora... ací en teniu una mostra: banda sonora
I el trailer





DIMECRES, 23 DE MARÇ A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

dilluns, 7 de març del 2011

PROJECCIÓ 105a: PARÍS, JE T'AIME

A la vista de la paraula "suggeriments" algunes persones s'han animat a suggerir-me coses. Normalment això ha passat sempre des que vam començar amb les projeccions allà pel 2004, però jo, programador cabut, no he fet cas quasi mai. Aquesta setmana havíem de projectar Requiem por un sueño (D. Aronofsky, 2000), a suggeriment de Rafa Enguix, però els problemes d'agenda li impedeixen venir a presentar-la, així que la deixarem per més endavant. Aleshores he decidit fer arbitràriament cas al departament de francès, que sempre insisteix en què posem alguna peli "en francès". Per descomptat que n'hem posades un bon grapat, però potser menys del que podríem donades les característiques del cineclub. Milou en Mayo; Adios, muchachos les dues de Louis Malle; Cuento de verano, d'Eric Rohmer; El odio, de M. Kassowitz; Hoy empieza todo, de B. Tavernier; Crazy, de J.M. Vallée; Los 400 golpes, de F. Truffaut; Léolo, de J. C. Lauzon; La promesa, dels germans Dardenne; La clase, de L. Cantet han sigut les nostres projeccions en llengua francesa. Ara tornem amb una curiosa producció de l'any 2006 que porta com a títol l'explícit Paris, je t'aime, una cinta dirigida per 18 directors de diferents nacionalitats que tenen 5 minuts aproximadament per a contar una història d'amor que succeisca en un dels diferents districtes de la capital francesa. Com tota cinta feta d'històries petites París, je t'aime és de vegades irregular, no és possible que totes les narracions ens agraden per igual com tampoc ho és que queden perfectament cohesionades. No obstant això les imatges de la ciutat, els actors de primer nivell i el bon grapat de directors joves i interessants el converteixen en un film estimable.


Entre els directors i els districtes trobem el següent repertori:  -
- "Montmartre" per Bruno Podalydès
- "Quais de Seine" per Gurinder Chadha
- "Le Marais" per Gus Van Sant
- "Tuileries" per Joel et Ethan Coen
- "Loin du 16e" per Walter Salles et Daniela Thomas
- "Porte de Choisy" per Christopher Doyle
- "Bastille" per Isabel Coixet
- "Place des Victoires" per Nobuhiro Suwa
- "Tour Eiffel" per Sylvain Chomet
- "Parc Monceau" per Alfonso Cuaron
- "Quartier des Enfants Rouges" per Olivier Assayas
- "Place des fêtes" per Oliver Schmitz
- "Pigalle" per Richard LaGravenese
- "Quartier de la Madeleine" per Vincenzo Natali
- "Père-Lachaise" per Wes Craven
- "Faubourg Saint-Denis" per Tom Tykwer
- "Quartier Latin" per Gérard Depardieu i Frédéric Auburtin
- "14e arrondissement" per Alexander Payne

Els actors són molts, entre ells hi ha Natalie Portman, Elijah Wood, Nick Nolte, Juliette Binoche, Willem Dafoe, Bob Hoskins, Gena Rowlands, Ben Gazzara, Gérard Depardieu, Rufus Sewell, Emily Mortimer, Maggie Gyllenhaal, Steve Buscemi, Olga Kurylenko, Catalina Sandino Moreno, Javier Cámara, Leonor Watling.

El districte 11é i 15é també van tenir les seues històries, però finalment no van estar incloses en l'últim muntatge. En fi, una cinta per a gaudir de París, amb petites històries, de vegades còmiques, de vegades dramàtiques, sense un clar fil conductor més enlla de la ciutat i els seus carrers, les seues places i el seu encant indiscutible. Per cert, no totes les històries són "en francès".



DIMECRES, 9 DE MARÇ, 18.00, A L'AULA RAFAEL AZCONA DE IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.