Al mes de novembre de 2010 moria a Roma, amb 95 anys, Mario Monicelli, un dels grans directors del cinema italià, probablement l'últim gran director viu, una vegada extingits els Fellini, Rossellini, Visconti o Pasolini. Aquest cinc directors han donat al cinema grans pel·lícules i al nostre cineclub tenim probablement un deute amb ells perquè no hem projectat més que una de les seues pel·lícules, precisament del mateix Monicelli, la genial Rufufú (I soliti ignoti, 1958). Ens proposem gaudir algun dia no molt llunyà de films com Amarcord, El general della Rovere o Il gatopardo. Com aquest final de curs estem capficats en qüestions socials importants volem acostar-nos a l'acomiadament deixant que les pantalles ens conten històries de la classe obrera, però és fonamental tenir en compte que, per damunt de la temàtica que ens expliquen les pel·lícules que projectem, ens preocupa sobretot la qualitat i el donar a conéixer de temps en temps alguna pel·lícula que ha sobreviscut al pas dels anys. Aquest és sens dubte el cas de I Compagni (Itàlia, 1963, b/n, 125 min) titulada en castellà Los compañeros o també Los camaradas. La pel·lícula conta la història d'una fàbrica tèxtil a la ciutat italiana de Torí. Són les acaballes del segle XIX i la revolució industrial ha convertit el nord d'Itàlia en una regió productora i desenvolupada, però el treball no és garantia suficient com per a viure bé. des de les primeres escenes del film anem a veure la forma de vida dels treballadors i les seues reivindicacions. Treballen 14 hores al dia, demanen treballar-ne 13 per evitar el cansament i els accidents amb les màquines. Els empresaris no volen concedir la millora, diuen que els obrers sempre es queixen i treballen malament. La tensió està servida. L'aparició d'un professor genovès (el gran Marcello Mastroianni) regirarà tota la vida de les reivindicacions obreres, ell sap com organitzar la lluita, sap com motivar els obrers, es un d'aquells marxistes convençuts que res no s'aconseguirà sense oposició a la burgesia i a la seua policia. El professor està també convençut que junts, els obrers tenen sempre les de guanyar.
La pel·lícula mostra tot un ventall de comportaments dins de la mateixa classe obrera i dóna oportunitat per a comprendre els motius d'aquells que no aposten per la vaga contra l'empresa. Els personatges tenen els seus motius per a la lluita i, en tot cas, queda per veure el paper de l'intel·lectual compromés amb la lluita. Quan s'enceta un conflicte laboral resulta fonamental la unió dels implicats i es veu de seguida com els poderosos buscaran la desunió de les classes desfavorides provocant un enfrontament dins de la mateixa classe obrera. Tanmateix resulta molt difícil dur la lluita endavant quan la batalla es dona per perduda abans d'ésser escomençada. Mentre escric aquesta entrada m'arriba un correu de Toni Barceló: els sindicats de l'ensenyament han convocat 6 dies de vaga per al mes de maig. Valga aquesta projecció per a saber com han arribat fins a les nostres mans els drets que gaudim, la nostra forma de vida.
El següent enllaç presenta la invitació que el crític Diego Galán va fer recentment per a TCM. Desvela alguns detalls sobre la pel·lícula. http://www.youtube.com/watch?v=ID8OSJQiEBI
Per als alumnes de segon de Bat., que estan ara en plena visió de la teoria i del Manifest comunista de Marx resultarà del tot il·lustrativa.
DIJOUS, 26 D'ABRIL, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
Portem no sé quants mesos de lluita i de reivindicacions constants en favor de l'escola pública. Mentre això passa, la campanya del govern autonòmic en contra del professorat també continua. Així, anem assistint quasi cada setmana a una notícia que té com a rerefons l'intent de presentar als professors com uns privilegiats que podrien fer molt més del que fan cobrant menys i atenent a molts més alumnes per aula, per dia, per hora i per any. Per culpa dels professors l'educació ens surt molt cara i en la nostra mà estaria oferir un treball molt més barat i eficient. El resultat d'aquesta campanya és fer una mica més difícil el nostre quefer diari i posar més pedres en el nostre camí. Res no seria greu si no fos perquè el nostre camí és també el camí de milers de xiquets i joves, usuaris d'una escola que veu com els recursos se'ls escatimen i passen a dedicar-se a altres coses de "més profit". No cal oblidar que abans de carregar-se un servei que funcionava bé el millor és fer que funcione malament per a després poder acabar amb ell amb l'aquiescència de la societat, que veu que tampoc es perd tant, tal i com han arribat a estar les coses.
La visió de l'escola des del punt de vista del món de l'empresa està darrere d'aquest atac sense precedents que els centres públics d'ensenyament estem patint en els darrers mesos. Sembla que tota solució passe per aplicar a l'escola criteris de rendibilitat estrictament econòmica, únics que pareixen vàlids per a aquells que defensen certa visió de la societat. Però l'escola pública és per a nosaltres la millor eina d'igualtat i justícia social, la millor forma de construir una societat més equitativa i més justa. Més capaç de fer que aquells que provenen d'estrats socials desfavorits puguen progressar al costat dels que tenen darrere situacions més estables. Promoure una escola pública bàsica que només atenga els sectors desafavorits de la societat és la millor forma de fer romandre la desigualtat i la societat de classes. Per això no ens cansem de manifestar-nos i de lluitar. I per això anem a "tancar-nos" a l'IES Pare Arques el dimecres que ve en una altra jornada reivindicativa, tot just abans de la vaga general del dia 29 de març. Ho farem des de les 18.00 fins després de sopar. Si la nit ho permet muntarem els telescopis per veure com funcionen les escoles a Júpiter, a veure si aprenem alguna cosa. Abans tindrem la sessió de cineclub amb la projecció de Ser y tener.
Ser y tener(color, França, 2002) és una pel·lícula documental rodada a una d'aquelles escoles unitàries que no entrarien dintre del criteri empresarial. Al bell mig de la campagne francesa, un mestre ja prop de la jubilació intenta transmetre coneixements i valors a un grapat de xiquets i xiquetes de distintes edats que són els protagonistes del film. L'educació entesa com un projecte global, en el qual la convivència i la transmissió de valors estiga al mateix nivell que la necessària adquisició de coneixements, és el fil conductor d'aquesta història mínima. Sembla que no passa quasi res en els 105 minuts de durada, però el que passa és tot un curs, el que passa és que els xiquets van aprenent a viure de la mà del mestre (fill d'emigrants espanyols) i de les seues famílies que de vegades se les veuen i se les desitgen per tal d'aconseguir ajudar als fills en els deures o d'intentar que el mitjà rural on viuen no els devore les possibilitats d'éssers ciutadans com els de la ciutat. L'esforç de la societat per mantenir aquestes escoles m'ha semblat adient per a il·lustrar els temps que vivim. És rentable mantenir un mestre per a 10 xiquets si podem agrupar-los en una escola més gran i que siguen atesos en classes més nombroses? A aquesta pregunta cal respondre amb unes altres, a saber, és rentable mantenir sous milionaris en les caixes d'estalvi i en els bancs? És rentable per a una societat mantenir un dèbil control del frau fiscal i permetre que els grans negocis dels bancs i de les grans empreses es facen en paradisos fiscals? És rentable mantenir un nivell de corrupció tan vergonyós? Doncs això. Però res no aconseguirem si, com deia un amic meu en acabar la vesprada, ens diem que "ja hem passat la vesprada...". Ànim i, una altra cita va, aquesta del filòsof Giles Deleuze, a "pensar, a crear i a resistir"!
trailer de la pel·lícula amb subtítols en anglès. A la sala veurem la pel·lícula, com sempre, versió original subtitulada en castellà.
DIMECRES 28 DE MARÇ A LES 18.00 HORES, A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA. DINS DE LES ACTIVITATS DEL TANCAMENT PER L'ENSENYAMENT PÚBLIC.
Feia un mes que no teniem projeccions al cineclub. Malgrat que al text de benviguda que vaig escriure allà pel mes de setembre deia que el cineclub no patiria retallades, han sigut les vertaderes retallades les que ens han deixat una mica en stand-by... i no ha sigut per falta de ganes, sinó per falta de temps. Les constants concentracions, assemblees, reunions informatives, assistència als mitjans de comunicació, etc. etc. ens han ocupat algunes de les vesprades de cineclub, però hi tornem a ser amb una altra peli del cicle dedicat a la lluita reivindicativa i al futur combatiu. Batalla en Seattle, USA, 2007, dirigida per Stuart Townsend, amb Woody Harrelson, Charlize Theron i Ray Liotta. VOSE. 98'.
Les manifestacions contra la cimera de l'OMC a Seattle van ser les manifestacions succeïdes entre el 29 de novembre i el 3 de desembre de 1999 on milers de persones convocades principalment per sindicats, organitzacions ecologistes, professionals, anarquistes, i persones comunes, es van mobilitzar a les carrers de Seattle contra l'Organització Mundial de Comerç (OMC) fins a fer fracassar l'anomenada Ronda del Mil • lenni, tot al marge de qualsevol partit polític. Estan considerades com l'inici d'una nova etapa del moviment antiglobalització. Tot va començar com una protesta tranquil·la però va acabar amb l'estat d'excepció i un combat entre la polícia i els manifestants pacífics i sense armes. Batalla en Seattle explica des del punt de vista del documentalcom van ser aquells dies. L'OMC ha promogut la lliure circulació de diners i mercancies per damunt de la defensa dels drets humans o l'exigència d'un comportament ètic en les condicions de producció. Ha permés fer grans negocis a les multinacionals nordamericanes arreu el món, principalment als països en desenvolupament com els asiàtics i els sudamericans, capaços d'oferir alta tecnologia i mà d'obra barata per a poder augmentar el marge de beneficis de les empreses a costa del creixement descontrolat dels nous països productors i de l'anomenada "deslocalització", això és, el trasllat d'empreses a llocs on les condicions laborals i salarials siguen beneficioses per a l'empresa, no per a la persona.
La pel·lícula mostra tot un catàleg d'eines de resistència maginativa contra els abusos policials i com la unitat i l'organització pot fer reflexionar al poder establert. Els recents moviments del 15-M o les darreres manifestacions estudiantils a València i altres ciutats o pobles tenen per darrere fenòmens com aquest, que ens indiquen que les crítiques al sistema globalitzat són possibles si la societat civil està preparada per a això i és conscient del que està jugant-se.
Precisament aquestes projeccions són una eina de reflexió, una manera de donar informació i de proporcionar material per a la discusió democràtica, de la qual estem sens dubte tant necessitats avui.
DIJOUS, 8 DE MARÇ, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
Si hi ha un moment difícil pel que fa al manteniment de les condicions socials i laborals de les últimes dècades és aquest. Les darreres notícies que ens arriben des de l'administració són dramàtiques tant per al col·lectiu de professors i professores com per al dels nostres alumnes. El missatge repetit pels estaments polítics consistent en que les retallades no poden afectar als serveis socials bàsics d'educació i sanitat, s'hi veu vergonyosament subvertit als pocs dies d'haver-se utilitzat en campanya electoral per la més brutal retallada de plantilles i serveis, justament en aquests dos sectors claus en el desenvolupament de la societat tal i com ha estat entesa des de la fi de la 2a guerra mundial. Darrere de tot l'aldarull no hi ha altra cosa que la voluntat política d'incloure el sector sanitari i l'educatiu dintre de les condicions d'explotació típicament capitalista, això és, el rendiment econòmic per damunt del desenvolupament social, el benefici empresarial per damunt de la condició de vida de les masses. No és gens casual que durant aquesta crisi la diferència entre pobres i rics vaja en augment, no és gens casual que les grans fortunes isquen afavorides de la situació de caos financer. No és casual perquè són precisament les grans fortunes les que dirigeixen un món amb vernís democràtic, però molt lluny de les aspiracions reals que inspiren la vertadera democràcia.
La imatge dels alumnes enrotllats en mantes per a suportar l'hivern dins de les aules ha donat la volta al país i ha posat en boca del president de la Generalitat la paraula vergonya. La paradoxa és que ha estat la gestió de l'admninistració que ell dirigeix la que ha colocat les mantes per damunt dels muscles dels nostres alumnes. La sol·lució a l'assumpte està en l'estalvi, ha dit, però l'estalvi ha començat per la casa dels altres. Retallades de sous entre els treballadors públics i trencament dels acords laborals de forma unilateral, tal qual com si ens trobarem en ple segle XIX, sense negociacions. Ni tan sols el gest mínim de sacrifici personal que suposaria reduir també els salaris dels dirigents de la cosa pública. No.
Mentre això passa, el preu per portar una caixa d'estalvis a la ruina acaba de ser fixat en 300.000€ a l'any. Un salari de consolació per a una gestió imprudent o delictiva. Així, sense vergonya...
L'epidèmia d'obres públiques a la major glòria dels governants, escultures de 24 metres incloses, ha de ser pagada amb menys metges, menys bombers, menys professors i més alumnes per aula, menys calefacció, etc. etc.
I la pel·licula? direu... doncs la pel·lícula tracta de com l'estat britànic va vendre la companyia pública de ferrocarrils durant els anys 90 per a treure-li un rendiment econòmic. Com això va afectar a les condicions laborals i vitals dels treballadors, els quals de sobte, com els nostre professorat interí, es van quedar sense dret a vancances. I com se'ls posa davant la necessària elecció entre el dolent i el pitjor, entre l'acceptació de les noves normes o la lluita que els condueix a l'atur, entre la dignitat i la supervivència. El nostre futur a mig termini pot ser semblant: tot pot ser venut, també l'escola pública, amb xiquets i tot dins. Els dos elements més importants per a la justicia social i per a la igualtat com són el dret a una educació de qualitat i el dret a una sanitat igualitària i de qualitat poden veure's fulminats en les properes dècades si no li plantem cara a aquesta deriva ultracapitalista. Cal ser conscients que estem sotmesos a la doctrina del shock... primer se'ns presenta la por, en el nostre cas amb un nom ben concret: la llista de l'atur; després, amb el monstre sempre disposat a devorar-nos a tots, l'acceptació sí o sí de les mesures que ens han de protegir: vendre l'estat de peça en peça, ara els hospitals, els ferrocarrils, les platges (en Itàlia ja van ser venudes i ara són privades) demà les escoles, etc. etc... això o res. I mentre això passa ningú és capaç d'enfrontar-se realment a les grans fortunes, als paradisos fiscals, a la vertadera redistribució de la riquesa.
Ken Loach ens presenta elements per a pensar la crisi i per a pensar el que se'ns ve damunt. Aquest cicle de pel·lícules que ara encetem està destinat a donar-nos unió i forçà davant les passes de gegant del Leviatan que acaba de sorgir del mar i ens mirà directament als ulls.
DIJOUS 9 DE FEBRER, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
Fa uns mesos es va
complir el desè aniversari de l'atemptat sobre les torres bessones de la ciutat
de Nova York. Aquell espectacular i macabre acte terrorista va colpejar el cor
de l'imperi americà al cap del qual es trobava George W. Bush. Aquell migdia de
setembre, mentre veiem al·lucinats com queien els dos magnífics gratacels tots
rumiaven quina seria la reacció de la nació més poderosa del planeta, com es
gestionaria aquella provocació sense precedents. Avui, complits els deu anys,
podem parlar d'algunes conseqüències ben clares. En primer lloc la guerra
contra l'Afganistan, un país sota el comandament dels talibans, antics aliats
dels americans quan el seu país estava sotmès a la dominació soviètica, ara
convertits en l'enemic a batre. En segon lloc, la increïble invasió d'Iraq, un
país veí d'Afganistan ric en petroli i desvinculat de tota trama de terrorisme
islamista internacional. Increïbles resultaren les imatges del responsable dels
assumptes estrangers americans Colin Powell passant vídeos falsos davant el comitè
de seguretat de les Nacions Unides. Increïble també per al nostre país la
famosa fotografia de les illes Azores, amb el president Aznar fent costat a
Bush i Blair en aquella gran mentida organitzada que va causar i encara provoca
milers de morts (i milers de milions de dòlars de beneficis per a les empreses
afavorides per la invasió i la mort: petroli + seguretat privada). Tota aquella
obscenitat va tenir conseqüències gravíssimes en el terreny dels drets humans,
concretament en els drets de les persones a ser lliures i a no ser detingudes
sense acusació ni a ser retingudes indefinidament sense tenir accés a les
acusacions ni a un advocat defensor. En suma, amb l'actuació dels USA es
violaven els drets de les persones a no ser traslladades pel planeta sense
càrrecs en contra i sense cap possibilitat de defensa. També es violaven
els drets a tenir un tracte digne com a presoners i a no ser torturats. Les
imatges dels marines estatunidencs orinant sobre els cadàvers enemics
difoses la setmana passada són un exemple actual de la violació sistemàtica
dels drets dels pobles envaïts.
Camino a Guantánamoconta una d'aquestes històries amagades que
han ocorregut davant dels nostres nassos, en els nostres aeroports. 4 amics
anglesos d'origen paquistanès viatgen a Pakistan amb motiu de la boda d'un
d'ells. Tardaran més de dos anys en tornar a les seues vides perquè després de
la seua detenció a Afganistan, on han passat a veure com estan les coses, seran
lliurats a les forces d'ocupació americanes i traslladats després al centre de
detenció de Guantánamo. George W. Bush va aconseguir arrencar en els mesos
posteriors als atemptats de l'11 de setembre de 2001 el permís del congrés per
a interrogar sota tortura els considerats sospitosos de nacionalitat
estrangera detinguts ora del territori estatunidenc, i allargar la seua
detenció de forma indefinida sense haver presentar càrrecs contra ells.
Això ha passat està passant ara mateix a la considerada de
vegades exemplar democràcia americana. Tot un seguit d'imatges i d'històries
que o poden sinó recordar-nos les dels malaurats europeus separat
de les seues vides i confinats en camps de concentració sota les
ordres de governs d'infaust record com els de Hitler, Mussolini, Stalin o
Franco. EE. UU. continua defensant el seu dret a interrogar sota tortura i
seus són els escàndols de la presó d'Abu Ghraib, a l'Iraq. Seus també
són desenes de camps de detenció secrets, als territoris dels països
aliats d'Europa de l'est o d'Àsia.
La pel·lícula de Winterbottom conta una història real. És, per tant, una
denúncia del que passa en nom de la democràcia. Projectant-la volem recordar
les persones que pateixen i han patit aquesta situació i la responsabilitat
dels governs que la promouen i consenteixen.
DIJOUS 19 DE GENER A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
