"JOHNNY GUITAR" (152a). dins del cicle LA CAÇA DE BRUIXES A HOLLYWOOD. (19/12/2013)

Ens acomiadem de l'any amb una altra pel·lícula nordamericana que ben bé podem dir que entra dins del terreny dels clàssics i a la mateixa vegada de les pel·lícules de culte. Johnny Guitar, (Nicholas Ray, 1954, 110min) és una atípica pel·lícula de l'oest, un western que intenta dur el clàssic gènere popular a un terreny poc freqüentat. El típic duel entre les dues formes d'entendre la vida representades per les figures masculines deixa ací el seu lloc a les dones. Vienna (Joan Crawford) i Emma (Mercedes McCambridge) van a disputar-se el poder en un lloc ple de colors saturats, un bar on cada personatge encarna una visió dramàtica de la vida, a la fi una tragèdia. Emma odia Vienna perquè aquesta té èxit amb l'home que a ella li agrada, per això dissenyarà una estratègia violenta contra ella. Vienna a la seua vegada es retrobarà amb Johnny Logan (Sterling Hayden), un antic amant que ara viu moments difícils. Tota aquesta tropa es troba al Saló del qual és propietària Vienna. No devia ser fàcil ser una dona que regenta un bar a les darreries del s XIX, tal vegada per això el personatge de Joan Crawford és un personatge ple de força, amb un posat quasi masculí en el vestir i en les formes, lluny del model femení ple de corbes característiques d'algunes heroïnes de l'època. Però Vienna, com ocorre sempre amb els personatges de Nicholas Ray, està plena de contradiccions i d'una intensa vida emocional.

La pel·lícula està rodada mentre encara durava als Estats Units la indecent persecució coneguda com a Caça de Bruixes. Sterling Hayden havia declarat davant la Comissió d'afers Antiamericans i havia reconegut el seu passat com a militant d'esquerres, havia donat alguns noms, única forma de salvar el treball. El dorector Nicholas Ray havia sigut ajudant d'altre gran director, Elia Kazan, potser el cas més conegut d'entre aquells que van delatar a alguns dels seus antics camarades. Altres s'havien negat a fer-ho i van anar a parar a la presó i només molt més tard alguns tornaren a treballar per a Hollywood. Així més de 350 persones (actors, directors, guionistes, montadors, etc.) van ser purgats i eliminats del negoci del cinema, impossibiltats per a treballar on havien treballat amb eficiència des de feia anys. Alguns guionistes van treballar utilitzant el nom d'altres no "contaminats", així sembla que va ocorrer amb el guió de Johnny Guitar, el nom oficial del guionista Philip Yordan amaga en realitat la col·laboració (o elaboració) del blacklisted Ben Maddow.

(ací us deixe el reportatge que Diás de cine li va dedicar al director Elia Kazan, una de les figures més conegudes implicades en la famosa persecució del senador MacCarthy. Al minut 9 podeu veure la reacció d'alguns coneguts actors de Hollywood quan li concediren l'Oscar honorífic l'any 1999)

La nostàlgica cançó defineix l'ambient de dificultat en què es mouen els personatges. Sóc conscient del que significa projectar un western per al nostre públic adolescent. Es tracta d'un gènere quasi desconegut per als joves, que a tot estirar l'identifiquen amb els seus avis mirant a la TV (a l'extint canal 9, per exemple) una pel·lícula de vaquers. La dificultat per identificar-se amb personatges que han desaparegut del planeta marca d'entrada un allunyament i un prejudici sobre aquest tipus de pel·lícules a les quals veiem amb freqüència com s'exposa un còdic moral ja desaparegut a la vegada que es dibuixa als indis nordamericans de forma burda, des del més descarat etnocentrisme. Però el cas és que hi ha westerns excel·lents, no com a westerns, sinó com a pel·lícules. I que els millors directors i actors s'hi van dedicar amb passió durant anys. Avui se'n fan pocs, de westerns. L'últim cas amb cert resó ha estat el dels germans Coen amb Valor de ley. En aquestos westerns s'hi veuen els tipus humans lluny de la retòrica i prop dels valors amb què, tard o d'hora, tal vegada tots ens hem d'enfrontar. 

DIJOUS, 19 DE DESEMBRE DE 2013, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

"EL BUSCAVIDAS" dins del cicle LA CAÇA DE BRUIXES ALS EE. UU. (PROJECCIÓ 151a, 28/11/2013)

Da igual. Prueba otra vez. Fracasa otra vez. Fracasa mejor.

Samuel Beckett

La Caça de Bruixes va ser la persecució que als EE. UU. van patir els professionals del cinema i l'espectacle de mans d'un país que veia per tot arreu el fantasma del comunisme i que amb aquella excusa va produir tota una "neteja" de ciutadans i treballadors lliures acusats d'organitzar activitats contra el seu propi país. Eren els anys 50, la guerra freda havia esclatat després de la 2a Guerra Mundial i americans i soviètics es disputaven el mapa del món. Els professionals van perdre, però amb ells perderen també els espectadors i el cinema en general. Si hi ha un talent que representa la pèrdua de totes aquelles possibilitats aqueix és el del director de la pel·lícula d'aquest dijous, Robert Rossen. Rossen va dirigir El buscavidas (USA, b/n, 129 min) l'any 1961, després de ser rehabilitat per la persecució que va patir durant la dècada dels 50 i que el va portar a rodar pel·lícules a Itàlia, Espanya i Mèxic. El buscavidas representa la seua tornada als EE. UU. i a rodar a Hollywood.

 

La pel·lícula conta magistralment la història d'un buscador d'èxit i fama, d'un vividor sense ètica que aprofita el seu talent per a viure una vida plena de passions, errades i fracassos. Paul Newman, en un dels seus millors papers, encarna a un jugador de billar que repta al millor jugador de tots els temps, el Gros de Minnessota. Aquest combat dialèctic lliurat a la taula de billar l'enfrontarà amb els seus dimonis. En busca de l'èxit a costa de tot, el jugador acaba vivint una història d'amor amb Sara. Les relacions humanes descrites amb precissió, la recerca de l'èxit, el joc, el fracàs, l'amor, els diàlegs mesurats, els silencis. Tots aquestos detalls converteixen El buscavidas en una autèntica pel·lícula de culte per a molts cinèfils. És possible que el món del billar no us provoque interés per ell mateixa, però com passa amb les bones pel·lícules, a la fi es tracta de veure als humans i les seues històries: passions, riscos, diners, amor, fama, moral, justícia... són temes universals i els bons directors com John Ford o ara Robert Rossen saben què tenen entre les mans quan ens parlen d'això. 

no he trobat un trailer que m'haja agradat així que només us deixe aquesta imatge de l'inici... I una altra del guapo de Paul Newman...

DIJOUS, 28 DE NOVEMBRE A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

150a: JAOUI&BACRI. LA MIRADA INTEL·LIGENT. "COMO UNA IMAGEN". (14/11/2013)

Completem aquesta mirada sobre el cinema de la parella formada per Agnes Jaoui i Jean-Pierre Bacri amb la projecció de Como una imagen (FRA, 2004, 110 min). Amb aquesta pel·lícula celebrem la nostra projecció 150a. I continuem endavant, acostant el bon cinema als espectadors adolescents i no tant adolescents. Donant oportunitat a l'aprenentatge d'idiomes i a gaudir amb la cultura. Como una imagen ens explica la història de Lolita Cassard, una jove de 20 anys que no està a gust amb el seu aspecte físic i que voldria ser més atractiva almenys per cridar l'atenció del seu pare. Però també és la història d'aquest pare, que en general es fixa molt poc en la resta de la gent perquè passa molt de temps fixant-se en si mateix, en com va envellint i en la dificultat de ser estimat. I també és la història d'un escriptor escèptic amb les possibilitats de la seua obra. I a la vegada és la història d'una professora de cant que creu en el talent del seu marit escriptor, però no en el d'ella mateixa ni en el de la seua alumna Lolita Cassard. Finalment, es tracta d'una qüestió purament humana... tots saben què haurien de fer els altres en la situació en què es troben, però no encerten tant quan es tracta de la seua pròpia vida.

De nou una peli en francès... Per a properes sessions estem preparant un cicle dedicat al cinema i la literatura... Ja anirem avançant algunes coses. I ací teniu el trailer, en aquest cas doblat al castellà. A la sala, ja sabeu, versió original amb subtítols. Com sempre.

 

DIJOUS, 14 DE NOVEMBRE A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

JAOUI&BACRI: LA MIRADA INTEL·LIGENT. 31/10/2013 (149a)

S'acosta la Fira de Cocentaina i he pensat que podríem trobar-nos al cineclub de l'institut just abans de gaudir de l'esdeveniment anual. Feia temps que volia projectar alguna de les pel·lícules d'una de les directores franceses més interessants de la darrera dècada, Agnes Jaoui. Una artista total, que canta, escriu el guió de les pel·lícules junt amb la seua parella Jean-Pierre Bacri, interpreta, i, en fi, ens mostra la seua mirada intel·ligent sobre les coses. Para todos los gustos (Le goût des autres), FRA, 2000, 110', és una pel·lícula sobre els interessos humans d'un ambient urbà en qualsevol ciutat europea. Una forma de parlar de qualsevol de nosaltres, adults amb desitjos i contradiccions, amb petites misèries que es combinen sempre amb les ganes de viure. La història és l'anecdota per poder mostrar les conductes que interessen a la directora. En aquest cas un industrial intenta vendre un projecte a un grup empresarial iranià. L'industrial (el guionista Bacri) no és molt destre amb l'anglés, idioma que necessita per a desenvolupar la seua feina a l'altura que li demanen les circumstàncies. Intentarà aprendre però amb açò les seues certeses vitals començaran a tremolar en conéixer als amics de la seua adorada professora particular. A banda d'açò tenim la història dels seus homes de confiança, un xofer i un home de seguretat, i de la cambrera del bar on tots solen acudir. El cas és que de mica en mica les històries van teixint-se sense i fent que l'espectador prenga part pels personatges, tots ells tractats amb respecte, malgrat les diferències evidents en els seus gustos, en les seues vides.

Jaoui imprimeix una mirada neta sobre la vida dels urbanites, i ho fa amb una intel·ligència que no se li escapa a l'espectador i que a mi em recorda la mirada d'un director com Cesc Gay, qui amb pel·lícules com En la ciudad, Ficció o la darrera Una pistola en cada mano és capaç de contar-nos realitats molt properes les quals ens permeten pensar en els altres i en nosaltrres i les nostres relacions amb el món, en allò que volem que siguen i que no sempre aconseguim. Com Cesc Gay, Jaoui encerta en el plantejament i ens deixa un film per a gaudir, una comèdia sutil que no provocarà les nostres rialles, però sí el nostre somriure vital.

DIJOUS 31 D'OCTUBRE DE 2013 A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

Un dia de l'any passat, projectàrem al cineclub una fantàstica pel·lícula: El primer dia del resto de tu vida. En aquella pel·lícula sonava una cançó del gran músic Lou Reed. Lou Reed acaba de deixar-nos ahir. Tenia 71 anys. Havia caminat pel costat salvatge de la vida i fruit d'allò i del seu talent ens deixava petites joies que ens acompanyaven a alguns de nosaltres en els nostres descobriments. En aquella pel·lícula sonava aquest tema que us deixe ací flotant... servisca de record i homenatge al gran Lou Reed.

VISIONS ANIMADES DE L'ORIENT: "VALS CON BASHIR" (148a), 17/10/2013

Durant una nit un exsoldat troba el seu amic Ari, director de cinema. L'exsoldat li conta un malson que el persegueix, 26 gossos tracten d'agafar-lo cada nit. Ell creu que això ha de tenir alguna relació amb els temps de la guerra del Líban, ara ja passada. Ari és pregunta per què ell no recorda res d'aquells dies i decideix que ha arribat l'hora d'investigar.

Amb format d'animació, com la passada Persépolis, Vals con Bashir, (Israel, 2007, 87min) ens conta un dels fets històrics més rellevants de tots aquells que afecten al Proper Orient i als pobles israelians, libanesos i palestins. La pel·lícula va recollir excel·lents crítiques i una immillorable acollida del públic. Nominada a l'Oscar, Globus d'Or a la milor pel·lícula de parla no anglesa i un bon grapat d'altres premis en diferents festivals arreu del món.

UNA MICA D'HISTÒRIA: L'any 1982 l'exercit israelià va envair el sud del Líban. L'argument era el d'intentar frenar les incursions palestines sobre les poblacions del nord d'Israel que s'efectuaven des del sud del país veí. L'exercit tenia l'ordre d'avançar 40 km. considerant això una distància suficient per a la protecció de les poblacions del nord d'Israel. Una vegada allà l'exercit hebreu, comandat pel ministre de Defensa Ariel Sharon, va continuar l'avançament fins la mateixa capital del país veí. A les afores de Beirut l'exèrcit israelià intentava presionar per aconseguir imposar un govern aliat que poguera contenir als palestins que volien recuperar els seus territoris, ara en mans d'Israel. Finalment aconseguien el seu propòsit, Bashir Gemayel, cap aleshores dels àrabs cristians del Líban aconseguia el govern i els palestins combatents eren deportats a Tunes. L'operació de l'exèrcit israelià, que acumulava un degoteig de baixes, era obertament criticada per la població isreliana (recordem que Israel era i és una democràcia), l'exèrcit estava ocupant un país veí sense permís del parlament. Aleshores Bashir Gemayel va ser assassinat a un atemptat mai reivindicat. Les milícies cristianes van rodejar els camps de refugiats de Sabra i Chatila a la búsqueda de milicians palestins, als quals responsabilitzaven de l'atemptat contra Gemayel. L'exèrcit israelià custodiava els camps. Va donar cobertura a les milicies cristianes, els va ajudar a entrar als dos camps i va començar la caceria. Els camps estaven habitats majoritàriament per vells, dones i xiquets, els homes adults havien marxat feia 15 dies cap a Tunes. Tres dies després algunes dones aconseguiren eixir d'allà i denunciaren el que havia passat. Darrere d'elles quedaven 3.000 cadàvers.  El poble israelià protestà al carrer contra l'acció del seu exèrcit. Centenars de milers d'israelians forçaren dels des carrers una comissió d'investigació que va acabar determinant la responsabilitat del ministre de Defensa Ariel Sharon, després de dimitir va ser inhabilitat per a exercir el càrrec de ministre de Defensa durant 20 anys. Va ocupar altres carteres. L'any 2001 va ser elegit Primer Ministre, càrrec que revalidà el 2003. En 2006 va patir una hemorràgia cerebral que el manté en coma profund des d'aleshores.

DIJOUS, 17 D'OCTUBRE A LES 18.00 A L'AULA RAFAEZ AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.