DIMECRES!! "MELINDA Y MELINDA": una comèdia (o no) de Woody Allen. (183a. 21/10/2015)

De temps en temps m'agrada repassar la filmografia de Woody Allen. Aquesta setmana projectarem Melinda y Melinda (USA, 2004, 100min) que és la pel·lícula 33 de la seua extensa carrera com a director de cinema. Allen va nàixer l'any 1935 i està a punt de cumplir 80 anys, tot i això encara ens deixa una pel·lícula cada any. Últimament aquestes pel·lícules són històries menors, que s'obliden ràpid i que no passen de ser pel·lícules mínimanent correctes, però la seua trajectòria en el món del cinema evidencia una tenacitat i constància a l'abast de molts pocs. Melinda y Melinda és una pel·lícula ben curiosa que parteix d'una anècdota trivial, una dona acudeix per error a un sopar al qual no ha estat convidada. Què li passa a partir d'aquell moment? Un grup de persones discuteix sobre aquest McGuffin narratiu que serveix per a que dos escriptors posen en marxa la seua imaginació i inventen dos continuacions de la vida d'aquesta dona, un amb l'element del drama com a motor de l'acció i l'altre amb la comèdia. Així que tenim una dona que s'enfrontarà a les qüestions estimades per Allen, l'amor, la gelosia, el matrimoni, la identitat... i dos elements clàssics en la concepció de la vida dels humans, el drama i la comèdia. Tantes vegades la vida és així, existeix el drama, però el drama mateix pot intercanviar-se per la comèdia segons siga el nostre punt de vista, la nostra percepció o el moment en què ens trobem. Amb aquests ingredients la pel·lícula d'Allen ja parteix d'un argument original. Han passat molts segles i les màscares del teatre grec continuen resultant fonamentals per a explicar a què juguem els humans quan ens enfrontem a aquesta cosa que s'anomena viure.

Allen va preparar el paper protagonista per a Wynona Ryder, però en aquell moment Ryder va tenir un petit problema amb la justícia i Allen va haver-la de substituir per una atractiva i interessant actriu, l'australiana Radha Mitchell.

La pel·lícula, com sempre, en V.O.S.E.

DIMECRES, 21 D'OCTUBRE, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA

"SANGRE FÀCIL". LA PRIMERA PEL·LÍCULA DELS COEN. (182a, 7/10/2015)

Allà per l'any 1984 debutaren en el cinema dos germans americans que temps després ens depararen grans moments de cinema amb títols imprescindibles com Fargo (1996) o The Big Lebowski (1998), totes dues projectades al cineclub fa algunes temporades. Els Coen entraven amb aire renovador al cinema americà. Eren dos germans, Joel i Ethan, Ethan no apareix com a director, però podem afirma que l'obra està pensada i dirigida pels dos. Renovaven d'alguna manera el cinema perquè introduïen elements diferenciadors en explicar petits detalls en principi irrellevants per a la història, però que anaven creant un ambient, una forma de contar, que acabaria calant en l'espectador i augmentar a cada títol els seguidors del clan familiar.

A Sangre fácil (Blood Simple,USA, 1984, 96min) trobem un argument embolicat, com és ja clàssic a les pel·lícules de cinema negre, ací amanit amb lleugeres dosis d'humor també negre. Una dona jove manté una relació amb un dels empleats del seu marit. Aquest, sobrepassat per la gelosia, contracta primer un detectiu i després planeja l'assassinat dels amants. Per descomptat, tot el que apunta al crim perfecte comença a trontollar i les mentides, traïcions i dobles jocs ho envaeixen tot.

Com en el film de la setmana passada trobem una opera prima, una història de traïcions i mentides i alguna dosi d'humor que fan la pel·lícula ben entretenida, encara que després oblidem amb facilitat el seu argument endimoniat.

Excel·lent, com sempre, l'actriu Frances McDormand, esposa de Joel Coen.

Ací una intro a la pel·lícula made in Coen. 

Ací teniu el trailer de Fargo. Si no l'heu vista, no ho deixeu córrer!

DIMECRES 7 D'OCTUBRE, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

PRIMERA PROJECCIÓ DEL CURS 2015/2016. LA COMÈDIA NEGRA: "TUMBA ABIERTA" (181a, 24/09/2015)

Tornem a les classes, tornem al cinema, tornem a trobar-nos sota la llum del projector. Fa deu anys que ho fem, i aquesta és la nostra peli 181a. Tenim per davant el repte d'arribar a la 200a. Aquest any han marxat a estudiar molts dels nostres companys de sala, alumnes que han format part de la família del cineclub des que cursaven 3r d'ESO i que se n'han anat gaudint del cinema i sabent qui eren John Ford i Orson Welles. A alguns ja se'ls ha vist per la Filmoteca de València.

Tornem amb un petit cicle dedicat a la comèdia negra. Que fem comèdia mai està de més, el drama el tenim assegurat a tots els telenotícies i el riure, quan és compartit, genera una energia gens menyspreable. Que la comèdia siga negra és potser un reflexe del món que vivim, al qual li costa horrors arribar en condicions a la comèdia pura i dura.

Tumba abierta (Shallow Grave, GBR, 1994, 91min) és la primera pel·lícula del director Danny Boyle, molt més conegut per pel·lícules excel·lents com Trainspotting o ben meritòries com Slumdog Millionaire. Explica la història d'uns joves que fan un càsting per llogar una de les habitacions de la casa on viuen que ha quedat buida. Al procés de selecció són deliberadament cruels i la crueltat es girarà contra ells quan comencen a passar coses amb Hugo, el xic que supera les proves. Com que la comèdia és negra i el títol no amaga la tomba, diré que hi ha cadàver i embolic. La pel·lícula té l'interés de veure un gran actor, Ewan McGregor, en el seu primer paper protagonista i veure també com se les apanyava Boyle abans de convertir-se en algú després de Trainspotting, que vam veure ací fa un parell de temporades. No conte més. Sols recordar que les pelis són en la seua llengua original, en aquest cas en anglès, i que es passen amb subtítols.

TRAILER EN ANGLÉS

DIJOUS, 24 DE SETEMBRE, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA

SESSIÓ DE CLOENDA DEL CINECLUB 2014/2015. (179a i 180a)

Benvolguts amics i amigues del cineclub, tornem a acabar un curs i, com és ja habitual, fem també el nostre comiat del cineclub. Aquest any el dia que hem triat serà el dijous 18 de juny. Hem triat un programa doble, ja sabeu, la primera peli la veiem a la vesprada, després sopem al pati de l'institut i més tard, també al pati, sota la llum de les estrelles, la segona projecció.

Per a la vesprada hem pensat en un homenatge al cinema amb una pel·lícula que podia haver-se ja projectat al cineclub. Amb ella volem rendir també homenatge a una generació d'alumnes que han estat fidels seguidors del cineclub des que el van descobrir quan anaven a 3r d'ESO i que aquest anys han acabat 2n de Bat. Aquestos alumnes sabran el divendres les seues notes de les proves d'accés a la Universitat i l'any que ve estaran en algun lloc continuant la seua formació acadèmica i vital. Sabem que serà difícil que vinguen a les nostres projeccions, però sabem també que, allà on visquen, una de les primeres coses que faran serà buscar on estan els llocs on poder continuar gaudint del bon cinema.

Així que en primer lloc Cinema Paradiso (ITA, 1988, 128 min), l'entranyable pel·lícula de Giuseppe Tornatore que explica els canvis socials durant el segle XX a partir de la vida d'un cinema de poble.


SALUT I CINEMA!


BON ESTIU A TOTS I, SI TOT VA BÉ, ENS VEIEM A SETEMBRE!

A la nit continuem mantenint la nostra fe religiosa i projectem En bandeja de plata (USA, 1966, 125min). Una comèdia del genial director Billy Wilder, de qui ja hem projectat una gran part de la seua filmografia. Ara amb la gran parella d'actors Walter Matthau i Jack Lemmon. Una història on els dos actors fan de nou un paper que els ve més que pintat a cadascun d'ells, la picaresca de Matthau i la innocència de Lemmon.

DIJOUS 18 DE JUNY, A LES 18.00 1a PEL·LÍCULA A LA SALA HABITUAL, A LES 21.30 SOPAR AL PATI DE L'IES I A LES 22.45 2a PROJECCIÓ.

ORSON WELLES FA 100 ANYS "LA DAMA DE SHANGAI" (178a, 14/05/2015)

Dediquem aquesta penúltima sessió del cineclub de nou a la figura d'Orson Welles, que la setmana passada haguera complit 100 anys. Welles va náixer als Estats Units l'any el 6 de maig de 1915 i va morir el 10 d'octubre de 1984. Està soterrat a Ronda, a la finca del torero Antonio Ordoñez.

La dama de Shangai (USA, 1947, b/n, 87 min) és una pel·lícula clàssica de l'anomenat cinema negre, un gènere que va donar al cinema grans films, grans actors i actrius i moments del tot inoblidables durant les dècades dels anys 40 i 50. La dama de Shangai conté molts dels ingredients d'aquesta mena de produccions. Mil i una circumstàncies interfereixen el moment en què l'espectador podrà asseure's a contemplar el film, abans les peripècies quasi acaben amb la paciència d'uns i altres, director, productor, actors... És una mostra que el cinema és un exercici col·lectiu i com a tal està sotmès a esdeveniments de moltes classes.

Veiem un segon l'argument. En aquestes pel·lícules es típic trobar-se amb un argument enrevessat, tant que l'espectador pot en algun moment perdre el fil. Tanmateix per a retrobar-lo no li caldrà més que seguir deixant-se seduir per la pantalla. De vegades els periodistes preguntaven als directors per un o altre detall de la pel·lícula, però la pel·lícula havia sigut retallada a la sala de muntatge i el que l'espectador veia no sempre s'entenia de forma clara. Els directors de vegades no podien respondre totes les preguntes, així és famós el comentari de Howard Hawks després de dirigir l'enigmàtica i violenta El sueño eterno (The big sleep), no encaixen tots els detalls, bé... i què? L'espectador no pot deixar de mirar el film. A La dama de Shangai trobem una dona que busca un mariner per a pilotar un vaixell on anirà el seu marit mig invàlid. A meitat de la navegació per Mèxic el vaixell s'atura per a recollir a un amic del matrimoni. Tots junts muntaran una història de crims i cobrament d'assegurances sense deixar de costat l'element imprescindible d'aquestes històries negres, una bona dosi de traïcions, violència i sexe soterrat (o no tant).

Ací contem amb l'actriu d'origen espanyol Rita Hayworth (Margarita Cansinos), filla d'un ballaor sevillà que havia revolucionat el cinema de Hollywood només l'any anterior amb altre clàssic del cinema negre com Gilda (Charles Vidor), amb Glenn Ford. La història de Rita Hayworth mereix un capítol a banda, però reflecteix molt bé la dificultat amb la qual algunes actrius han arribat a posseir una estrella en el passeig de la fama. Per a La dama de Shangai, va canviar el seu llarg cabell per un pentinat curt i tintat de ros. El seu marit Orson Welles ho va proposar. Orson i Rita estaven camí de separar-se i ho van fer tot just després del rodatge. Un rodatge alterat i ple d'incidències que arribaren fins la sala de muntatge, on el productor va retallar una hora del film original i va canviar la música en diferents escenes, a banda de carregar-se el so directe registrat en les escenes d'exterior. I amb totes aquestes peripècies el film ha passat a la història del cinema de la manera en que sembla que ha passat Orson Welles, és a dir, de forma problemàtica durant la vida i de forma incontestable després. L'escena final és una de les meravelles que el gran director va llegar a la posteritat, així podem preguntar-li al Woody Allen de Misterioso asesinato en Manhattan (1993).

trailer en anglès de The Lady from Shangai

Escena central de Gilda, que havia catapultat a Rita Hayworth al centre de la fama l'any 1946.

DIJOUS, 14 DE MAIG, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.