PROJECCIÓ 143a: "EL HALCÓN MALTÉS" dins del cicle Grans clàssics del cinema

The stuff that dreams are made of

Sam Spade

La setmana passada no vam poder projectar per les nostres obligacions amb els exàmens de 2n de batxillerat. Tornem aquesta setmana amb un altre clàssic del cinema, en aquest cas es tracta de El halcón maltés (John Huston, USA, 1941, 97'). Tot un clàssic del cinema negre. Al nostre cineclub ja hem dedicat algun cicle al cinema negre i hem projectat altres clàssics d'aquest gènere que tantes pel·lícules estimades ens va deixar, sobretot a la dècada dels anys 40 i 50. Recordem la projecció de Perdición (Billy Wilder, 1944); El sueño eterno (Howard Hawks, 1946); La noche del cazador (Charles Laughton, 1955); Los sobornados (Fritz Lang, 1953); Sed de mal (Orson Welles, 1958); Retorno al pasado (Jacques Tourneur, 1947). Com veieu, al llarg d'aquests anys hem posat a l'abast del públic més joves pel·lícules que ja comencen a ser difícil de veure a les pantalles de TV i que són autèntiques espirals de violència i tenebres, això sí, contades magníficament. Aquest és el cas de la pel·lícula que ens ocupa, amb la particularitat que El halcón maltés és per als crítics el punt de partida del període clàssic del cinema negre, del qual es deriven totes les pel·lícules citades abans. En aquest cinema és arquetípic el paper del detectiu privat, interpretat pels millors actors de Hollywood. Ací anem a veure al mític Humprey Bogart en el paper del detectiu Sam Spade, un paper que serviria per a fixar les característiques del detectiu cinematogràfic. Un tipus dur, ni alt ni especialment guapo i amb una bona dosi de cinisme que arriba després de treballar colze a colze amb personatges abjectes, però de cap manera exempt de valors o d'un codi moral propi que el fa atractiu a les dones que apareixen en la pel·lícula i als espectadors que assistim als seus colps dialèctics esperant l'ocasió de poder convertir-nos en ells més que siga durant un instant de les nostres vides (recordeu Sueños de seductor, on Woody Allen vol ser Bogart per a poder lligar d'una vegada per totes).

Al costat del detectiu anem a veure a un altre dels personatges clàssics d'aquest cinema de gènere: la femme fatale (dona fatal). Una dona amb ambicions i seductora, però capaç d'arrossegar als homes als quals s'acosta cap a la perdició (Barbara Stanwyk en el paper de Phillys Dietrichson en Perdición és un exemple paradigmàtic). Com la majoria de les pel·lícules del cinema negre, l'origen de les històries està en la literatura (el que em recorda que una assidua espectadora del cineclub em suggereix que hem de dedicar un cicle al cinema i la literatura, la qual cosa farem el curs que ve). Novel·les de vegades de poca qualitat i altres de grans escriptors estan darrere d'aquestes històries. En aquest cas tenim a l'escriptor Dashiell Hammett, un exdetectiu, tot un expert en el gènere.

La trama de El halcón maltés, com les d'altres d'aquestes històries, resulta una mica complexa i és un excel·lent exercici per a l'espectador més jove, acostumat cada dia més a històries simplificades quasi per a públic infantil. Resulta que una dona contracta els serveis d'un detectiu per trobar a la seua germana que sembla haver fugit amb un tipus perillós. La fugida no és tal i en realitat aquesta dona el que intenta és aprofitar-se'n del detectiu per trobar la pista d'una joia (el falcó maltés) que va ser regalada pels cavallers de Malta a l'emperador Carles V i de la qual es va perdre la vista en un naufragi. Pel que es veu val una pasta i no sols la dona somnia amb ella, sinó tot un seguit de personatges sense escrúpols que voldran emprar al detectiu per als seus interessos privats. Sam Spade haurà de sobreviure a tot aquest entramat mentre persegueix el material amb el qual estan fets els somnis. No us la perdeu!

Ací teniu una peça que el programa de TVE Días de cine va elaborar per a conmemorar el 70 aniversari de la pel·lícula. En la part final conté algunes de les seqüències amb que es tanca la pel·lícula, per això no recomane que arribeu a la fi, deixeu-ho un minut abans, això si no l'heu vista...

DIJOUS, 30 DE MAIG A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA

GRANS CLÀSSICS DEL CINEMA: "AMANECER" de F. W. MURNAU. PROJECCIÓ 142a.

Un cineclub té com a objectiu fonamental la difusió del cinema i a això ens dediquem al cineclub de l'institut des de fa ja 8 anys. En aquesta disfusió resulta imprescindible dedicar alguna projecció a revisar les obres clàssiques, a presentar-les en el cas de molts dels nostres espectadors. La pel·lícula d'aquesta setmana és una d'aquelles pel·lícules grans, una ocasió en la qual el cinema es troba molt a prop de l'art i de la poesia. Es tracta de Amanecer (USA, 1927, 90 min), la primera pel·lícula americana del director alemany F. W. Murnau, de qui vam veure ací (100a) Nosferatu, l'adaptació de la novel·la Drácula, de Bram Stoker. Murnau excel·lia en el maneig de la càmera i la seua feina als estudis alemanys de la UFA, ficada de ple en el moviment expressionista. Tot això el va permetre filmar a Hollywood aquest magnífic drama romàntic per als estudis de la Fox. El director va contar amb molta llibertat per a l'adaptació d'una novel·la mediocre, com sembla que era El viaje a Tilsit de Hermann Sudermann, molta llibertat en la creació i en la forma de contar, molta llibertat a l'hora d'imaginar i modificar el relat, molta llibertat per a tot excepte a l'hora d'arribar a la fi de la història. Però contem una mica: una parella humil de gent del camp viu una vida tranquil·la dins de l'ambient rural on transcorre la seua existència; aquesta tranquil·litat es vora trencada per l'aparició d'una seductora dona de ciutat que enamora per complet a l'home de la parella qui, arrossegat per la passió començarà a fabricar un pla per a satisfer els desitjos de la nouvinguda. El pla sembla que va a executar-se davant la mirada de l'espectador aterrat, però...

Els girs de la història són convencionals, tanmateix no és aquest el valor que li trobem a la pel·lícula, sinó la manera d'exposar una història plena d'alè poètic i d'imatges revolucionaries en aquell moment. Murnau era capaç de dotar d'un moviment a la càmera que cap director dels antics podia aconseguir. aquests travellings, els quals anunciaven el cinema modern, s'aconseguien amb una tècnica depurada que de cap manera contava amb els moviments de càmera que la steady-cam va proporcionar més tard. Cal ser conscients, per això, del mèrit i la visió de futur d'aquest pioner del cinema. D'altra banda Amanecer va ser estrenada només 15 dies abans de la coneguda com a primera pel·lícula sonora, El cantor de jazz. Aquest contrast entre el títol i l'ocàs del cinema mut no deixava de ser sorprenent, era com si el cinema anara reinventant-se a mesura en que un tipus de cinema quedava sentenciat. El comiat per al cinema mut podria ser simbolitzat per aquesta pel·lícula, tot i que evidentment no va ser la darrera pel·lícula muda (recordeu l'estrany triomf de The Artist en els Oscar de 2011). En fi, una ocasió per a conéixer a un dels directors extraordinaris del cinema i un dels principals artistes del primer terç del passat segle XX.

http://www.youtube.com/watch?v=etbCLItnf2A

Aquest enllaç us porta a una minipresentació, per alguna raó no he pogut incloure'l ací com a vídeo, com és habitual...

Una informació molt més completa a

http://pasionsilente.blogspot.com.es/2007/09/80-aos-de-amanecer-de-murnau.html

Com a avís per als incauts, Amanecer (1927) no té res a veure amb les eixides del sol d'una saga vampírica de recent èxit entre els adolescents...

La peli el dimecres, que el dijous tenim vaga!!

DIMECRES, 8 DE MAIG, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

PROJECCIÓ 141a: "FUCKING AMAL" dins del cicle CINEMA I HOMOSEXUALITAT

Dedicàvem la projecció passada a la qüestió de l'homosexualitat des del punt de vista de l'adolescència masculina. Aquesta setmana propera farem una ullada a una pel·lícula que tracta la qüestió des de l'altre gènere, i també dins de l'adolescència. Fucking Amal (SUE, 1998, color, 89min) és la primera pel·lícula del director suec Lukas Moodysson, de qui ja vam veure ací Juntos, el seu segon film. Fucking Amal ens explica la història d'Agnes i d'Elin, dues xiques de secundària. Agnes (16) és nova al poble i ve de la ciutat, és una xica tímida amb certa dificultat per fer amics i no ha pres amb massa alegria que els seus pares s'hagen translladat al món rural. A l'institut es fixa en Elin (14), una alumna popular i extrovertida, un caràcter contrari al d'ella. Els pares d'Agnes es troben preocupats per la seua falta de relacions socials (només es relaciona amb una altra xica que va amb cadira de rodes) i decideixen organitzar-li una festa a la qual acudiran Elin i la germana d'aquesta.

La pel·lícula té un aire documental i recorda en certa mesura l'estil "Dogma" del grup encapçalat pel danès Lars Von Trier, amb càmera al muscle i zooms vertiginosos, però no busca necessàriament la incomoditat de l'espectador, podríem dir que resulta un tant més amable que les pel·lícules d'aquell moviment. De qualsevol manera conté escenes i situacions dramàtiques a les quals el director intenta sempre respectar als personatges. He llegit ja no sé on que la pel·lícula no utilitza als adolescents, com altres produccions fan descaradament per fer taquilla, sinó que els estima, amb els seus problemes, les seues contradiccions i les seues primeres experiències i el valor que aquestes tenen. Com que el cineclub és el cineclub "de l'institut", el tractament que dóna aquesta pel·lícula al món adolescent que forma la nostra quotidianitat és motiu més que suficient com per a recomanar la seua projecció ací i també motiu suficient com per a recomanar la seua visió a tot aquell que estima que les pel·lícules li conten alguna cosa que parle de la diferència des del punt de vista de la normalitat. I li la conten, per descomptat, ben contada.

La projecció l'avançarem a les 17.00 perquè la mateixa vesprada tenim altres activitats a l'institut relacionades amb la vaga d'ensenyament convocada per al dia 9 de maig.

DIJOUS, 25 D'ABRIL, A LES 17.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA

PROJECCIÓ 140a: "LOS JUNCOS SALVAJES" dins del cicle CINEMA I HOMOSEXUALITAT.

Encetem un nou cicle dedicat aquesta vegada a l'homosexualitat al cinema amb la projecció d'una pel·lícula francesa del director André Techiné. Los juncos salvajes (1994, 113min). Al cineclub hem projectat ja algunes pel·lícules amb la qüestió de l'homosexualitat com a referent principal (el cas de la fantàstica C.R.A.Z.Y.) o com a tema normalitzat entre els personatges (Juntos; Priscilla, reina del desierto) o l'homosexualitat amb el rerefons del nazisme (Cabaret). Ara projectarem un parell de pel·lícules dedicades a donar una mirada sobre les relacions afectives entre persones del mateix sexe i les vivències, conflictives o no, que aquesta qüestió suposa per als individus que han de moure's en el marc d'una societat que avança lentament en el respecte cap a la diferència. La pel·lícula tracta per damunt de tot les qüestions referides a l'amor sempre amb tota normalitat, independentment de si els afectes que van assetjant els protagonistes són homosexuals o heterosexuals.

Los juncos salvajes està ambientada a la França de 1962, en plena guerra d'independència d'Argèlia. Els protagonistes són adolescents que tracten de buscar el seu lloc en el món dels afectes i també dels adults des de l'internat on estudien el batxillerat. El jove François descobreix l'atracció que sent per Serge, el seu company d'habitació. Sembla que Serge li correspon però no tot serà tan fàcil, després de l'acostament inicial. L'aparició de Maité, jove comunista filla d'una professora també comunista, canvia l'estat de les coses  per a Serge. Els personatges de Techiné es mouen com algunes plantes, flexibles al vent, però arrelades a la terra que representen les seues conviccions... amb el moviment entrecreuen els seus destins i vides. Aquesta és la història que es conta en una pel·lícula valenta i delicada.

DIJOUS, 11 D'ABRIL A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

PROJECCIÓ 139a: "AMERICAN BEAUTY"

- Dinos Jenny, ¿qué tal el cole? 

- Pues bien. 

- ¿Sólo bien? 

- No , papá, ... es espectacular... 

American Beauty

Dins del cicle dedicat als retrats de família se'm venia al cap una pel·lícula que mai havia passat pel cineclub i que sempre havia estat entre les candidates. American Beauty (USA, 1999, 122min) és una disecció un tant salvatge de la família americana de classe mitjana-alta, contada amb extraordinària eficàcia i precissió per un director aleshores debutant com era el cas de Sam Mendes. La pel·lícula ens explica la història d'un pare de família (magistral Kevin Spacey) amb una profunda crisi existencial cap al seu treball, la seua dona i la vida en general. En aquest estat de depressió sembla que la mirada d'una amiga de la seua filla li fa tornar a interessar-se per les coses, però clar, la cosa no pinta gens bé. Lester Burnham anirà vivint el seu particular descens als inferns mentre la seua mirada sobre la societat de la que fa no res creia formar part va mostrant-nos un seguit de conductes hipòcrites, que amaguen més pors i conflictes dels quals aparentment la pretesa bellesa americana semblava indicar-nos. Sí, l'embolcall de les vides burgeses pot ser net i polit, però per sota germinen els conflictes universals de l'ésser humà. El desig, la por, el sexe, la necessitat de la bellesa, la integració social, la repressió, la bogeria, la necessitat de l'èxit, el fanatisme... Amb una narració ferma i constant, amb un ritme contingut i uns diàlegs com feia temps no s'hi veien al cinema de Hollywood, la pel·lícula va aconseguir el triomf en els Oscar de 1999 (5 premis: pel·lícula, director, actor, guió i fotografia). Mendes, aleshores amb 33 anys, agraïa els premis a Billy Wilder, qui havia inspirat la seua forma de mirar la societat americana. Una mirada lúcida i cruel, però no exempta d'estima per alguns, no tots, dels seus personatges extraviats. Què passa quan el més important en una societat és seguir les normes establertes pels usos i costums tradicionals? sembla preguntar-se i preguntar-nos el director. De nou aleshores ens apareix el tema clàssic de l'ètica, la necessitat d'aconseguir éssers autònoms, capaços de pensar per si mateixos... però sembla que no és fàcil quan el que ens envolta és una caterva de tòpics ben vestits i disposats per a exercir la seducció sobre el victimari públic.

Ací us deixe també el trailer de la pel·lícula, per si voleu fer-ne un tast. 

DIMECRES 2O DE MARÇ, A LES 18.00, A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.