UNA COMÈDIA DE WOODY ALLEN: "DESMONTANDO A HARRY" (176a, 16/04/2015)

-Tu no tens valors, tota la teua vida és nihilisme, cinisme, sarcasme i orgasme.

- Saps? En França, amb eixe eslogan, m'haurien fet president.

W. Allen.

Benvolguts amics i amigues del cineclub, acabades les vacances de Pasqua ens enfrontem a la recta final d'aquest curs 2014/2015, un període temut per molts, l'hora de la veritat, diríem. Sobretot un període especial per als alumnes de 2n de Batxillerat. Per a agafar forces anem a començar amb una comèdia d'un dels grans directors de l'últim terç del passat segle XX, Woody Allen. Com sabeu, Allen és encara un director en actiu, però no crec que siga possible dir que és un dels grans directors del començament d'aquest segle XXI perquè sembla que és ja un lloc comú dir que les seues pel·lícules no són el que eren. Tal vegada això siga cert, tot i això qualsevol de les seues pel·lícules intranscendents és superior moltes vegades a un film qualsevol de tants i tants films nordamericans que inunden les nostres pantalles. Desmontando a Harry (USA, 1997, 96min) és una de les últimes pel·lícules signades per l'autor al segle XX, just després de Todos dicen I Love You i just abans de Celebrity. En ella trobem, com quasi sempre, un compendi de les obsessions creatives de l'autor, el sexe, la mort, la religió, la relació amb les dones, l'estatus de l'artista davant la creació, etc. Un escriptor de cert èxit ha utilitzat les seues experiències sentimentals i familiars per anar enllestint la seua obra; ara ha de rebre un homenatge en una universitat i no troba qui l'acompanye perquè tots aquells que s'han convertir en personatges seus directament l'odien, especialment les seues exdones. 

Desmontando a Harry és una comèdia àcida, més atrevida del que és habitual amb el sexe i el propi llenguatge i plena de l'enginy d'Allen. Els personatges de les seues creacions alternen a la pantalla de la manera més natural amb el propi autor, que veu com s'acosta el dia de l'homenatge i haurà d'acudir tot sol al campus llunyà, cosa que no li fa cap gràcia perquè evidentment la seua egolatria i el seu pessimisme innegociable no el permeten ser una persona autònoma, per tot això tractarà d'embolicar a tiris i troians en la seua desventura personal. 

Per encarar el que ens queda per davant amb un somriure (que no és el mateix que l'optimisme, clar, però que almenys li dóna certa gràcia a açò de viure).

Trailer en anglès (per si algú vol veure alguna imatge abans de vindre...)

DIJOUS, 16 D'ABRIL, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

"MÁS ALLÁ DE LA ALAMBRADA: LA MEMORIA DEL HORROR". (175a, 25/03/2015)

No falta més que una setmana perquè iniciem el nostre viatge d'estudis que ens durà pels territoris del centre de Europa. Després de passar per Múnich i Salzburg i abans d'arribar a Praga farem una aturada, que segur que serà ben intensa, al camp de concentració de Mathausen-Gusen, a Austria.

Al camp de Mathausen-Gusen van ser assassinats milers de presoners republicans espanyols. Visitant el camp recordarem la seua memòria i la memòria de tantes i tantes víctimes d'aquell brutal conflicte bèl·lic que fou la 2a Guerra Mundial. Els republicans espanyols havien plantat cara al règim feixista de Hitler lluitant amb el bàndol dels aliats, moltes vegades integrats en l'exèrcit francès que va ser derrotat l'any 1940. Els presoners eren incomptables, però no tots tenien el mateix estatus. No era el mateix ser jueu que ser espanyol. Tampoc era el mateix ser espanyol que ser francés. Així anaven les coses.

Más allá de la alambrada: memoria del horror. (ESP, 2005, 83 min) és una pel·lícula documental dirigida pel valencià Pau Vergara en l qual se'ns narren les desventures d'aquells pobres soldats a través de les veus d'alguns dels supervivients, entre ells l'alcoià Paco Aura, qui va visitar el nostre institut l'any 2008.

La visió del documental és un exercici de preparació per a poder visitar el lloc amb més coneixements i ser així conscients d'on posem els nostres peus.

DIMECRES!! 25 DE MARÇ, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

CINEMA I LITERATURA: "MATAR A UN RUISEÑOR" (174a, 26/02/2015)

Benvolguts amics i amigues del cineclub, la setmana passada vam tenir un problema tècnic i no vam poder projectar la pel·lícula que estava programada. Vam substituir-la per El cartero (y Pablo Neruda). Una pel·lícula italiana dirigida per Michael Radford, amb Massimo Troisi i Philippe Noiret, adaptació de la novel·la homònima de Antonio Skarmeta.

Però no volíem deixar passar l'ocasió de veure Matar a un ruiseñor, així que us remetem a l'entrada passada i us recordem que la projecció serà

DIJOUS, 26 DE FEBRER A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

CINEMA I LITERATURA: "MATAR A UN RUISEÑOR" (173a, 12/02/2015)

La setmana passada veiem l'excel·lent film Capote i, en acabar la projecció, vam proposar veure una pel·lícula molt coneguda que se citava expl·lícitament durant la pel·lícula que acabàvem de veure. Es tractava de Matar a un ruiseñor (To Kill a Mockingbird, USA, b/n, 129 min), Una adaptació de la novel·la homònima de Harper Lee, amiga personal de Truman Capote. Matar a un ruiseñor va ser dirigida per Robert Mulligan, un director procedent de la TV. La història està basada en una vivència personal de l'escriptora, ambientada en els anys posteriors a la gran depressió (un període de crisi, doncs). Un advocat vidu es converteix en exemple per als seus dos fills en acceptar la defensa d'un home negre que ha estat acusat de la violació i assassinat d'una jove blanca. Si coneixem com han estat les qüestions relacionades amb el poder de l'estat i el racisme als EE. UU. podem imaginar-nos la dificultat de l'empresa (i no cal remuntar-se a la dècada dels anys 30, només cal veure què ha passat durant aquest any als <<encontres>> entre la policia i alguns joves negres per saber com costa fer-li front al racisme)

Atticus Finch és un personatge per a la història del cinema. Es tracta de l'heroi d'una peça, un model d'integritat que anirà endavant malgrat tots els problemes que puguen sorgir-li. Els seus fills veuran en ell un model de conducta impecable i així els valors podran transmetre's intactes a la generació següent. Fins i tot per veure de trobar a l'actor principal el productor (Alan Pakula) ho va tenir ben difícil. El paper se li va proposar al fantàstic James Stewart, però Stewart, conegut pels seus ideals conservadors, va rebutjar l'oferta per tractar-se d'un paper massa lliberal que podia alçar sospites en la societat americana. Gregory Peck (encara inèdit al cineclub) va acceptar el paper en llegir-se d'una sentada l'obra de Lee. La seua interpretació va marcar una fita en la seua carrera com a actor.

Aquesta setmana ens hem assabentat que l'anciana Harper Lee, que no havia publicat més que aquella exitosa novel·la, va a publicar ara un text escrit prèviament al d'aquella història i que d'alguna forma és la matriu d'on va aparéixer la seua novel·la. Ella ha contat que els xiquets del llibre estan inspirats en els estius que ella i el seu amic Truman Capote van passar a l'estat d'Alabama, al sud dels USA.

DIJOUS, 12 DE FEBRER DE 2015 A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

CINEMA I LITERATURA: "CAPOTE" (172a, 29/01/2015)

Vam anar altra vegada a la sala i vam mirar pel voltant. Totes les altres portes eren tancades. En vam obrir una i era la de la cambra de bany. S'hi veia alguna cosa rara; era estrany que hi hagués una cadira, una cadira com de menjador, que vés a saber què hi feia, dintre la cambra de bany.
Truman Capote. A sang freda.

Seguim amb projeccions del cicle que dediquem a les relacions entre el cinema i la literatura. Aquesta vegada ho fem amb una pel·lícula que analitza la figura d'un dels escriptors americans més importants de la segona meitat del segle XX, Truman Capote (1924-1984), autor de novel·les com Esmorzar al Tiffany's; Pregàries ateses; Música per a camaleons o aquella que ens explica aquesta pel·lícula, A sang freda. Capote va ser un escriptor intens que va mantenir bones relacions amb el cinema. Al cineclub vam projectar Desayuno con diamantes, de Blake Edwards, basada en la seua novel·la Breaksfast at Tiffany's, també novel·la A sang freda va tenir la seua adaptació en la pel·lícula homònima de Richard Brooks (1967). Capote (USA, 2005, 121min) del director Bennett Miller, està a la seua vegada basada en la novel·la de Gerald Clarke.

Coberta de la novel·la (Proa) i cartell de la pel·lícula de Richard Brooks.


La pel·lícula ens explica com l'escriptor va dedicar uns anys de la seua vida a l'escriptura de A sang freda, una novel·la que experimentava amb un gènere novel·lístic que Capote va batejar amb el nom de novel·la de no-ficció. Es tractava doncs de contar uns fets reals (i horribles) a barrejant la tècnica de la narrativa i la crònica periodística. L'èxit va ser brutal (així com eren brutals els fets reals que inspiraven la història). Dos assassins havien matat una família sencera a Kansas. Estaven a la presó a l'espera d'un judici i Capote va decidir contar això en una novel·la. S'hi va implicar tant que l'obra el deixà del tot marcat. Va ser la seua obra mestra, però també va suposar que mai poguera superar-la, amb les conseqüències que això suposaria per a ell.

Bennett Miller narra l'acció amb sobrietat i sense concessions al sentimentalisme i per al paper de Truman Capote conta amb un actor en estat de gràcia en aquell moment i que sembla fet a la perfecció per al paper. Es tractava de l'excel·lent i malograt Philip Seymour Hoffman (1967-2014), tot just el dia dos de febrer farà un any de la seua desaparició. Val aquesta projecció també com a homenatge a la seua figura i al seu treball.

DIJOUS, 29 DE GENER DE 2015, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA