"FRANKENSTEIN A LA PLATJA". COM SONA L'ESO 18a.

Ahir a la nit passaren coses a Altea. Els professors de música responsables de l'espectacle total que és i significa COM SONA L'ESO contribuiren de nou a fer-lo més gran, més noble, més encisador, més valent, més ple d'energia, més autènticament extraordinari. I no ho feren sols, resulta que damunt de l'escenari, com ja havia passat les últimes vegades, hi havia més de mil cinc-cents alumnes majoritàriament de l'ESO, més alguns de 1r de batxillerat, disposats a entregar un fragment de l'ànima en favor de la música, del teatre, de la dansa i aquesta vegada també de la filosofia. Aquells que ho heu vist sabeu de què parle, aquells que no ho heu vist potser penseu que exagere, però vull dir ací dues coses abans de parlar de l'espectacle. Resulta que tots els allà reunits són part de l'escola pública, la mateixa escola que ve lluitant contra la voluntat política de convertir-la en un sistema subsidiari cada vegada més proper a l'atenció a la marginalitat social. Les polítiques conservadores han apostat a això i continuaran fent-ho només puguen perquè els anima la seua idea de món. Però ací hi ha professionals valents, amb ganes de fer molta feina pels alumnes, i hi ha alumnes disposats a sacrificar el seu temps i posar el seu innegable talent en la música o en la dansa en favor de construir i crear un espectacle on res podria eixir bé si no és perquè tots ho volen, perquè tots col·laboren.

COM SONA L'ESO reuneix desenes d'instituts de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià per a posar en marxa un ambiciós musical capaç d'integrar dins d'un obra més de 1500 persones adolescents. El repte és major. El resultat és encara molt més que això. Només cal fixar-se en els rostres dels i de les joves que la gran pantalla que hi ha damunt del gegantí escenari mostra una vegada l'obra s'ha acabat. No volen baixar d'allà, els costa abandonar el lloc on han resistit plantats gairebé dues hores, i mentre es pensen si tornen o no a la terra, s'abracen i ploren perquè saben que el que han fet és gran, perquè alguns també saben que no podran tornar, el temps els espentarà endavant amb tots els nostres millors desitjos. Si dins de l'estat espanyol algú montara una cosa així, si algú fóra capaç d'enllestir un espectacle permanent, consolidat amb divuit edicions, en el qual participen tal quantitat d'alumnes vinguts d'ací i d'allà açò ho coneixeria molta més gent. Però COM SONA L'ESO no sols ix de l'escola pública, sinó que també ix de l'invisible món catalanoparlant. A qui li interessa donar a conéixer que els alumnes de l'Espluga de Francolí parlen tranquil·lament en català amb els de Cocentaina o Palma i poden cantar junts en la mateixa llengua sense que la vilesa i la ignorància d'alguns posen les seues mans a sobre?

El cas és que, sense dubte, la cosa va molt més enllà d'això. Va de treballar i de crear, de música i d'art, de teatre i de filosofia, i d'unir forces per a donar al públic el millor. Ahir, a l'escenari, uns joves creadors rebien l'encàrrec d'enllestir una obra musical, però l'obra se'ls rebel·lava i començava a parlar-los amb provocació i ganes de molestar com molestava el tavà de la filosofia a parer de Sòcrates. El cor de les mil cinc-centes veus cantava per la filosofia i per la reflexió i pel dubte fora del dogmatisme. Cregueu-me que impressiona veure un cos múltiple de 3000 mans alçades a l'hora i les veus que cantaven a Altea. Tots xiquets, tots emocionats, tots perfectament concentrats, demostrant la capacitat de treball que els mitjans de comunicació, encabotats en mostrar-nos el pitjor de l'escola una i una altra vegada, ens neguen. L'obra continua, el cor pren vida i comença a parlar de Hegel, de Nietzsche, de Rousseau, de Plató, de Marx i de l'onzena tesi sobre Feuerbach, de Wittgenstein, de Kant, de Descartes, de Heidegger, de Voltaire, de... alguna vegada Hegel va pensar que les seues disposicions sobre allò real serien cantades a la vora de la mar per més de mil cinc-centes veus adolescents? A la fi l'obra torna a reblar el clau i la cosa gira encara més cap a la metaliteratura. Els creadors inicials resulta que també eren una creació. I la música de l'orquestra de joves continua excel·lint. Hi ha molts bons músics ací al País Valencià, tothom ho sap això. I molts es deixen la pell estudiant als instituts i al mateix temps als conservatoris. I damunt tracten de passar-s'ho bé.

He mirat avui el diari provincial "Información", ja no dic res de la resta. A la portada de la web notícies importants, a cinc columnes la bellea infantil de les Fogueres. Bé. I després futbol i més futbol, i coses realment importants per a il·lustrar una primera pàgina, per exemple a Torrevella un jove s'ha trencat el turmell perquè ha botat la tanca del pati de sa casa en oblidar-se les claus a dins. Perfecte. Ni rastre de l'esforç i la bellesa convocats a Altea pels nostres joves, només 1500 xavals.... A la secció de La Marina Baixa apareix una notícia de quatre línies. Això és tot. Prova amb un acte violent a un institut i voràs. Denuncia un possible cas d'assetjament i voràs aparéixer les càmeres (i no una). Mireu, l'escola no pot ella soles fer-se càrrec de l'educació, vosaltres creieu que sí, però és que no. Penseu que vendreu menys diaris, que tindreu menys audiència. Proveu a veure. Mentrestant nosaltres a la nostra, a treballar, a esforçar-nos pels xiquets, pels adolescents, que és com fer-ho per tots. Ens paguen, sí, clar, però no hi ha diners que paguen la il·lusió, l'esforç, l'energia i el treball posats ahir damunt d'aquell escenari brutal. Enhorabona a tots els valents, als professors que acompanyaren als alumnes de l'IES Pare Arques de Cocentaina com Toni, Fàtima i Diana. I gràcies de nou i sempre a Josep Alcover, un professor que demostra una capacitat d'organització més que extraordinària, una entrega i una connexió amb els alumnes que només està a l'abast d'aquells que creuen al màxim en allò que fan i que saben transmetre això a tots aquells que han d'aprendre junt a ell.