"Si yo fuera un rancho me llamarían Tierra de Nadie"
Gilda.
Aquest final de trimestre, entre correccions i avaluacions, ens ha fet perdre el pas amb les sessions habituals del cineclub. Dins del cicle dels "amors difícils" dediquem l'última sessió de l'any a una pel·lícula mítica com Gilda (USA, 1946, 108min), de Charles Vidor. Gilda ha passat a l'imaginari col·lectiu per algunes escenes protagonitzades per Rita Hayworth i Glenn Ford, un ball sensual censurat en molts llocs (Espanya per descomptat), una cançó i també alguns trets de violència. La història és la següent, Johnny Farrell és un jugador amb problemes que, en hores baixes, es rescatat per Ballin Mundson, propietari d'un casino i qui el convertirà en la seua mà dreta. Arribat el moment Mundson li encarrega a Johnny que vigile i cuide de Gilda, la seua dona. Com tantes vegades al cinema negre, Gilda suposa per a Jhonny retrobar-se amb un passat oblidat. La tensió entre els tres esclata i Jhonny i Gilda protagonitzaran una espiral de violència i desig. Es tracta d'un melodrama barrejat amb el cinema negre. La imatge de la dona és la de la femme fatal, tan característica del cinema negre i que tantes pel·lícules inoblidables ha donat. Gilda va formar part de l'educació sexual d'algunes generacions amb la seua sensualitat portada tan lluny que Rita Hayworth va acabant confessant que els homes es gitaven amb Gilda i s'alçaven amb ella (i amb el mite evaporat, clar).
Una ocasió magnífica per a gaudir en pantalla gran i versió original d'un gran clàssic. Aprofita l'ocasió i te la perdes!
Ací el tràiler en VOSE
DIJOUS, 17 DE DESEMBRE A LES 17.15 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
(L'hora ha sigut avançada per a possibilitar l'assistència a la interessant i recomanable xarrada "Palestina:crònica d'una neteja ètnica". A la Casa de la Joventut, a les 19.30)
El
cinema, en ocasions, serveix de denúncia social i aquest és el cas
de la pel·lícula de la directora Icíar Bollaín Te
doy mis ojos (ESP, 2003, 106min). El
passe d’aquesta obra cinematogràfica suposa un incís en les
projeccions habituals del Cineclub Pare Arques. El seu visionat, el
dia 25 de novembre, Dia
internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones,
forma part de les activitats organitzades per l'institut per tal de
sensibilitzar l'alumnat contra la violència de gènere. Com sabem,
aquest tipus de maltractament ha crescut, durant les últimes
dècades, de forma incontrolable. La violència filmada contra la
dona reflecteix una actitud real de la societat, un document fefaent
de la conducta humana i, al mateix temps, serveix com una denúncia
contra múltiples actes que moltes dones han hagut de patir, davant
la indolència de la societat i retratant, en molts casos, la
indefensió psíquica, física i cultural de qui la pateixen. Te
doy mis ojos
pot ajudar a conscienciar-nos de la cruel situació que sofreixen les
dones respecte als abusos i agressions, els quals no respecten límits
geogràfics, races, edats, situacions, cultures ni èpoques.
La
pel·lícula conta com una nit, una dona jove, Pilar, ix fugint de sa
casa. Porta, amb prou faenes, quatre coses i el seu fill, Juan.
Després de nou anys de matrimoni, ha comprés que la violència a
què la sotmet el seu marit, Antonio, no canviarà. El maltractador
no tarda molt a eixir a la seua recerca, segons ell, la vol més que
a ningú en el món, Pilar és el seu sol i, a més, li
ha donat els seus ulls.
La protagonista s'interna en un embull de silencis i de complicitats,
d'obsessions i de culpes. En escapar de casa, desencadena uns
esdeveniments que moltes dones, en la seua situació, estan vivint.
Pilar va canviant els seus esquemes i reacciona amb terror on abans
ho feia amb amor.
La
directora Icíar Bollaín prefereix suggerir i no mostrar, només
deixa veure una escena en la qual esclata la violència, és la
tensió la que domina el film. Te
doy mis ojos
no solament parla de la víctima, sinó també de l'agressor i, per a
açò, Bollaín recrea les sessions de teràpia. També mostra
l'entorn de la víctima, amb una mare que consent la situació, una
germana que no entén la víctima però que la recolza, i un fill que
calla i aprén.
Ací teniu el tràiler de la pel·lícula per si voleu fer un tast. Des de l'IES Pare Arques i des del Cineclub vos animem a vindre i a recolzar una activitat amb la qual volem promoure la reflexió i el debat sobre aquest problema cabdal de la nostra societat que hem d'intentar vèncer entre tots i totes.
DIMECRES, 25 DE NOVEMBRE, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
Després de Woody Allen dediquem un petit cicle als amors peculiars o difícils dins de la gran pantalla. Els exemples són molts i molt variats. Projectarem el primer lloc La chica del puente (La fille sur le pont) FRA, 1999, 90min b/n. Un film del director Patrice Leconte, del qual ja projectàrem al cineclub El hombre del tren. Leconte és un cineasta molt conegut a França i també fora del seu país per pel·lícules tan celebrades com El marido de la peluquera.
La chica del puente conta la història d'una jove que està a punt de llançar-se d'un pont i que es reconduïda a la vida per un llançador de ganivets d'un circ. Ja la cosa sembla bastant estranya. I en certa mesura la pel·lícula suposa un homenatge a la sort i la pertinença dels amors difícils. Els actors, el gran Daniel Auteil i la cantant i actriu Vanessa Paradis condueixen aquesta aventura pels territoris de la delicadesa i el director hi contribueix amb un exquisit blanc i negre, la qual cosa augmenta les dosis de poesia. Els dos protagonistes han arribat al límit i d'alguna manera s'agafen l'un a l'altre per a suavitzar la caiguda i, si és possible, remuntar. Ella és una xica inestable que aviat es cansa d'allò que comença. Ell és un solitari que tal vegada vol deixar de ser-ho. Separats estan pitjor que junts, i per això es busquen. De nou una pel·lícula que va passar bastant desapercebuda i que conté innegables trets de bellesa en la derrota.
tràiler en anglès. La pel·lícula, en francès, en VOSE.
DIJOUS, 5 DE NOVEMBRE, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
De temps en temps m'agrada repassar la filmografia de Woody Allen. Aquesta setmana projectarem Melinda y Melinda (USA, 2004, 100min) que és la pel·lícula 33 de la seua extensa carrera com a director de cinema. Allen va nàixer l'any 1935 i està a punt de cumplir 80 anys, tot i això encara ens deixa una pel·lícula cada any. Últimament aquestes pel·lícules són històries menors, que s'obliden ràpid i que no passen de ser pel·lícules mínimanent correctes, però la seua trajectòria en el món del cinema evidencia una tenacitat i constància a l'abast de molts pocs. Melinda y Melinda és una pel·lícula ben curiosa que parteix d'una anècdota trivial, una dona acudeix per error a un sopar al qual no ha estat convidada. Què li passa a partir d'aquell moment? Un grup de persones discuteix sobre aquest McGuffin narratiu que serveix per a que dos escriptors posen en marxa la seua imaginació i inventen dos continuacions de la vida d'aquesta dona, un amb l'element del drama com a motor de l'acció i l'altre amb la comèdia. Així que tenim una dona que s'enfrontarà a les qüestions estimades per Allen, l'amor, la gelosia, el matrimoni, la identitat... i dos elements clàssics en la concepció de la vida dels humans, el drama i la comèdia. Tantes vegades la vida és així, existeix el drama, però el drama mateix pot intercanviar-se per la comèdia segons siga el nostre punt de vista, la nostra percepció o el moment en què ens trobem. Amb aquests ingredients la pel·lícula d'Allen ja parteix d'un argument original. Han passat molts segles i les màscares del teatre grec continuen resultant fonamentals per a explicar a què juguem els humans quan ens enfrontem a aquesta cosa que s'anomena viure.
Allen va preparar el paper protagonista per a Wynona Ryder, però en aquell moment Ryder va tenir un petit problema amb la justícia i Allen va haver-la de substituir per una atractiva i interessant actriu, l'australiana Radha Mitchell.
La pel·lícula, com sempre, en V.O.S.E.
DIMECRES, 21 D'OCTUBRE, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA
Allà per l'any 1984 debutaren en el cinema dos germans americans que temps després ens depararen grans moments de cinema amb títols imprescindibles com Fargo (1996) o The Big Lebowski (1998), totes dues projectades al cineclub fa algunes temporades. Els Coen entraven amb aire renovador al cinema americà. Eren dos germans, Joel i Ethan, Ethan no apareix com a director, però podem afirma que l'obra està pensada i dirigida pels dos. Renovaven d'alguna manera el cinema perquè introduïen elements diferenciadors en explicar petits detalls en principi irrellevants per a la història, però que anaven creant un ambient, una forma de contar, que acabaria calant en l'espectador i augmentar a cada títol els seguidors del clan familiar.
A Sangre fácil (Blood Simple,USA, 1984, 96min) trobem un argument embolicat, com és ja clàssic a les pel·lícules de cinema negre, ací amanit amb lleugeres dosis d'humor també negre. Una dona jove manté una relació amb un dels empleats del seu marit. Aquest, sobrepassat per la gelosia, contracta primer un detectiu i després planeja l'assassinat dels amants. Per descomptat, tot el que apunta al crim perfecte comença a trontollar i les mentides, traïcions i dobles jocs ho envaeixen tot.
Com en el film de la setmana passada trobem una opera prima, una història de traïcions i mentides i alguna dosi d'humor que fan la pel·lícula ben entretenida, encara que després oblidem amb facilitat el seu argument endimoniat.
Excel·lent, com sempre, l'actriu Frances McDormand, esposa de Joel Coen.
Ací una intro a la pel·lícula made in Coen.
Ací teniu el trailer de Fargo. Si no l'heu vista, no ho deixeu córrer!
DIMECRES 7 D'OCTUBRE, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
