NOU CICLE: PRIVATITZACIONS I FUTUR, CONTRA LES RETALLADES. PROJECCIÓ 122a, "THE NAVIGATORS" de KEN LOACH

Si hi ha un moment difícil pel que fa al manteniment de les condicions socials i laborals de les últimes dècades és aquest. Les darreres notícies que ens arriben des de l'administració són dramàtiques tant per al col·lectiu de professors i professores com per al dels nostres alumnes. El missatge repetit pels estaments polítics consistent en que les retallades no poden afectar als serveis socials bàsics d'educació i sanitat, s'hi veu vergonyosament subvertit als pocs dies d'haver-se utilitzat en campanya electoral per la més brutal retallada de plantilles i serveis, justament en aquests dos sectors claus en el desenvolupament de la societat tal i com ha estat entesa des de la fi de la 2a guerra mundial. Darrere de tot l'aldarull no hi ha altra cosa que la voluntat política d'incloure el sector sanitari i l'educatiu dintre de les condicions d'explotació típicament capitalista, això és, el rendiment econòmic per damunt del desenvolupament social, el benefici empresarial per damunt de la condició de vida de les masses. No és gens casual que durant aquesta crisi la diferència entre pobres i rics vaja en augment, no és gens casual que les grans fortunes isquen afavorides de la situació de caos financer. No és casual perquè són precisament les grans fortunes les que dirigeixen un món amb vernís democràtic, però molt lluny de les aspiracions reals que inspiren la vertadera democràcia.
La imatge dels alumnes enrotllats en mantes per a suportar l'hivern dins de les aules ha donat la volta al país i ha posat en boca del president de la Generalitat la paraula vergonya. La paradoxa és que ha estat la gestió de l'admninistració que ell dirigeix la que ha colocat les mantes per damunt dels muscles dels nostres alumnes. La sol·lució a l'assumpte està en l'estalvi, ha dit, però l'estalvi ha començat per la casa dels altres. Retallades de sous entre els treballadors públics i trencament dels acords laborals de forma unilateral, tal qual com si ens trobarem en ple segle XIX, sense negociacions. Ni tan sols el gest mínim de sacrifici personal que suposaria reduir també els salaris dels dirigents de la cosa pública. No.
Mentre això passa, el preu per portar una caixa d'estalvis a la ruina acaba de ser fixat en 300.000€ a l'any. Un salari de consolació per a una gestió imprudent o delictiva. Així, sense vergonya...
L'epidèmia d'obres públiques a la major glòria dels governants, escultures de 24 metres incloses, ha de ser pagada amb menys metges, menys bombers, menys professors i més alumnes per aula, menys calefacció, etc. etc.

I la pel·licula? direu... doncs la pel·lícula tracta de com l'estat britànic va vendre la companyia pública de ferrocarrils durant els anys 90 per a treure-li un rendiment econòmic. Com això va afectar a les condicions laborals i vitals dels treballadors, els quals de sobte, com els nostre professorat interí, es van quedar sense dret a vancances. I com se'ls posa davant la necessària elecció entre el dolent i el pitjor, entre l'acceptació de les noves normes o la lluita que els condueix a l'atur, entre la dignitat i la supervivència. El nostre futur a mig termini pot ser semblant: tot pot ser venut, també l'escola pública, amb xiquets i tot dins. Els dos elements més importants per a la justicia social i per a la igualtat com són el dret a una educació de qualitat i el dret a una sanitat igualitària i de qualitat poden veure's fulminats en les properes dècades si no li plantem cara a aquesta deriva ultracapitalista. Cal ser conscients que estem sotmesos a la doctrina del shock... primer se'ns presenta la por, en el nostre cas amb un nom ben concret: la llista de l'atur; després, amb el monstre sempre disposat a devorar-nos a tots, l'acceptació sí o sí de les mesures que ens han de protegir: vendre l'estat de peça en peça, ara els hospitals, els ferrocarrils, les platges (en Itàlia ja van ser venudes i ara són privades) demà les escoles, etc. etc... això o res. I mentre això passa ningú és capaç d'enfrontar-se realment a les grans fortunes, als paradisos fiscals, a la vertadera redistribució de la riquesa.
Ken Loach ens presenta elements per a pensar la crisi i per a pensar el que se'ns ve damunt. Aquest cicle de pel·lícules que ara encetem està destinat a donar-nos unió i forçà davant les passes de gegant del Leviatan que acaba de sorgir del mar i ens mirà directament als ulls.

DIJOUS 9 DE FEBRER, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.


http://www.youtube.com/watch?v=ZWzuramps4w&feature=related

Les retallades vistes des de l'opera...

HISTÒRIES AMAGADES. PROJECCIÓ 121a. "CAMINO A GUANTÁNAMO"

 Fa uns mesos es va complir el desè aniversari de l'atemptat sobre les torres bessones de la ciutat de Nova York. Aquell espectacular i macabre acte terrorista va colpejar el cor de l'imperi americà al cap del qual es trobava George W. Bush. Aquell migdia de setembre, mentre veiem al·lucinats com queien els dos magnífics gratacels tots rumiaven quina seria la reacció de la nació més poderosa del planeta, com es gestionaria aquella provocació sense precedents. Avui, complits els deu anys, podem parlar d'algunes conseqüències ben clares. En primer lloc la guerra contra l'Afganistan, un país sota el comandament dels talibans, antics aliats dels americans quan el seu país estava sotmès a la dominació soviètica, ara convertits en l'enemic a batre. En segon lloc, la increïble invasió d'Iraq, un país veí d'Afganistan ric en petroli i desvinculat de tota trama de terrorisme islamista internacional. Increïbles resultaren les imatges del responsable dels assumptes estrangers americans Colin Powell passant vídeos falsos davant el comitè de seguretat de les Nacions Unides. Increïble també per al nostre país la famosa fotografia de les illes Azores, amb el president Aznar fent costat a Bush i Blair en aquella gran mentida organitzada que va causar i encara provoca milers de morts (i milers de milions de dòlars de beneficis per a les empreses afavorides per la invasió i la mort: petroli + seguretat privada). Tota aquella obscenitat va tenir conseqüències gravíssimes en el terreny dels drets humans, concretament en els drets de les persones a ser lliures i a no ser detingudes sense acusació ni a ser retingudes indefinidament sense tenir accés a les acusacions ni a un advocat defensor. En suma, amb l'actuació dels USA es violaven els drets de les persones a no ser traslladades pel planeta sense càrrecs en contra i sense cap possibilitat  de defensa. També es violaven els drets a tenir un tracte digne com a presoners i a no ser torturats. Les imatges dels marines estatunidencs orinant sobre els cadàvers enemics difoses la setmana passada són un exemple actual de la violació sistemàtica dels drets dels  pobles envaïts.

Camino a Guantánamo conta una d'aquestes històries amagades que han ocorregut davant dels nostres nassos, en els nostres aeroports. 4 amics anglesos d'origen paquistanès viatgen a Pakistan amb motiu de la boda d'un d'ells. Tardaran més de dos anys en tornar a les seues vides perquè després de la seua detenció a Afganistan, on han passat a veure com estan les coses, seran lliurats a les forces d'ocupació americanes i traslladats després al centre de detenció de Guantánamo. George W. Bush va aconseguir arrencar en els mesos posteriors als atemptats de l'11 de setembre de 2001 el permís del congrés per a interrogar sota tortura els considerats sospitosos de nacionalitat estrangera detinguts ora del territori estatunidenc, i allargar la seua detenció de forma indefinida sense haver  presentar càrrecs contra ells. Això ha passat  està passant ara mateix a la considerada de vegades exemplar democràcia americana. Tot un seguit d'imatges i d'històries que o poden sinó recordar-nos les dels malaurats europeus separat de les seues vides i confinats en camps de concentració sota les ordres de governs d'infaust record com els de Hitler, Mussolini, Stalin o Franco. EE. UU. continua defensant el seu dret a interrogar sota tortura i seus són els escàndols de la presó d'Abu Ghraib, a l'Iraq. Seus també són desenes de camps de detenció secrets, als territoris dels països aliats d'Europa de l'est o d'Àsia.

La pel·lícula de Winterbottom conta una història real. És, per tant, una denúncia del que passa en nom de la democràcia. Projectant-la volem recordar les persones que pateixen i han patit aquesta situació i la responsabilitat dels governs que la promouen i consenteixen.

DIJOUS 19 DE GENER A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

PROJECCIÓ 120a. HISTÒRIES AMAGADES: "KATYN" d'Andrzej Wajda

La passada projecció anunciàvem un cicle dedicat al cinema i els gitanos, però alguns problemes materials (responsabilitat meua) impedeixen continuar tal i com volíem. Demane disculpes i us presente la propera projecció. Queda pendent recuperar la pel·lícula que complete el petit cicle dedicat al poble gitano i el cinema.

El cinema ha tingut entre altres funcions la de fer conéixer el gran públic aspectes oblidats o pocs coneguts de la història recent i no tan recent. En aquest cas ens situem a Polònia, al mes de setembre de 1939. Hitler ha invadit el país per l'oest i el malament equipat i preparat exèrcit polonès intenta fer-li front sense cap possibilitat. Anglaterra i França han declarat la guerra a Alemania per aquesta invasió, però de cap manera estan disposats a enviar tropes en ajut de Polònia, saben que tard o d'hora tocarà defensar les pròpies fronteres. La nova Polònia és un país jove, desapareguda a la fi del segle XVIII i de nou en el mapa després de la 1a Guerra Mundial. Ha lluitat contra la Unió Soviètica al començament dels anys 20. Ara mira amb recel al seu veí de l'est, mentre els alemanys obren camí cap a Varsòvia. El 17 de setembre Stalin ordena l'entrada de l'exèrcit roig a Polònia. Pocs dies després el govern polonès està a l'exil i les tropes alemanyes i soviètiques celebren juntes i en harmonia el feliç resultat del pacte Ribbentrop-Mólotov, ministres d'Afers Exteriors de l'Alemanya nazi i de la Unió Soviètica. Com a resultat d'aquesta operació són capturats per part de l'exèrcit rus milers de soldats polonesos que s'han replegat a cap a l'est davant l'espenta dels alemanys. 20.000 oficials i professionals (metges, professors universitaris, professors d'institut, mestres...) són retinguts i conduits a diversos llocs de Rússia i Ucraïna. Només tornaran vius uns pocs centenars. A la primavera de 1940 seran massacrats per ordre directa de Stalin i Beria. Fins ací la història ja és tota una tragèdia, però sobre la tragèdia humana es construí la mentira. Hitler va atacar la Unió Soviètica i va arribar a les portes de Moscú, amb aquella agressió els soviètics van buscar l'aliança dels polonesos, o el que quedava d'ells, aleshores va començar a organitzar-se un exèrcit polonès dins les fronteres de la URSS, però faltaven els oficials, on eren? Els alemanys van descobrir a Katyn, prop de Smolenks, fosses comunes amb milers de cadàvers assassinats d'un tret al clatell. Molts vestien l'uniforme de l'exèrcit polonès. Immediatament van acusar els russos de la massacre, però Stalin va negar la seua responsabilitat i va acusar els alemanys. Nosaltres els vam deixar al bosc i eren vius, ara han mort a mans de la barbàrie nazi, va dir. Els aliats no volien reconéixer el crim del seus "amics", tots junts lluitaven a mort contra Hitler així que calia sacrificar la veritat en nom de la victòria. Els govern polonès a l'exili de Londres intentava que la comunitat internacional reconeguera la culpabilitat soviètica: cap familiar havia rebut cartes dels pressoners després de maig de 1940, quan Katyn encara era territori soviètic, això i les evasives que els russos els donaven havien fet saltar les alarmes.

 Soldats polonesos capturats per l'exèrcit soviètic. Setembre 1939.

Després de la victòria aliada Polònia va caure dintre de la influència soviètica i els russos imposaren la versió oficial. Els 20.000 homes havien sigut assassinats pels nazis. A Polònia no podia parlar-se del tema i fins ahí arribava la història. Però quan l'any 1990 la Unió Soviètica es va enfonsar Gorbachov va permetre la constitució d'una comissió d'investigadors formada per historiadors russos i polonesos. Poc després Boris Ietlsin va anar més enllà amb la desclassificació dels documents que implicaven directament Stalin i Beria (cap dels serveis secrets NKVD) en aquell carnatge. Les investigacions se succeiren a la recerca de la veritat que reintegrara la memòria de les víctimes. En el nostre país a això, a saber la veritat, a recuperar els cóssos soterrats per les carreteres alguns ho anomenen "remenar" velles ferides i prefereixen el silenci, el mateix silenci imposat als polonesos mentre durava el domini soviètic. Com si d'una maledicció es tractara l'any passat, al mes d'abril, el cap del govern polonès Lech Kazynsky i altres 96 persones es dirigia a la ciutat de Smolenks per retre homenatge a les víctimes d'aquella massacre quan l'avió es va estavellar i passatgers i tripulació moriren.

Entre els oficials assassinats a aquella primavera de 1940 hi havia el pare del director Andrzej Wajda, un veterà del cinema polonès que finalment ha aconseguit rodar la història que havia volgut rodar sempre, la història d'aquells soldats i professors, víctimes amagades de la barbàrie violenta del passat segle XX.

Com veieu podem dir que, de moment, hem acabat amb la comèdia.

DIJOUS 15 DE DESEMBRE A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA

trailer de la pel·lícula

Un relat interesasnt i emotiu de les peripècies d'un soldat polonès en URSS és el llibre de Józef Czapski En tierra inhumana, Acantilado, 2008. Czapski (Praga, 1896- Maisons-Laffitte, França, 1993), pintor i escriptor polonès, va ser detingut al seu país, a la ciutat de Lvov (actual Lviv, Ucraïna) i va treballar a l'oficina destinada a trobar els presoners desapareguts a l'antiga URSS.

http://www.acantilado.es/catalogo/en-tierra-inhumana-373.htm

PROJECCIÓ 119a: "GATO NEGRO, GATO BLANCO". DINS DEL CICLE "ELS GITANOS AL CINEMA"

La vida és un miracle (2004) és el títol d'una de les últimes pel·lícules del director serbi Emir Kusturica. Aquesta frase valdria per a sintetitzar la seua desbordant filmografia i també per a definir el fil conductor que recorre les esbojarrades i al·lucinants secuències de Gato negro, Gato blanco (1998, 127min). L'argument és bastant embolicat i ja de per si suposa un contacte amb la inversemblança i el surrealisme. Més o menys podríem resumir-lo així: Matko prepara l'assalt a un tren ple de gasolina, per executar el pla necessita diners; aprofitant que són pare, un patriarca gitano, està a l'hospital, enganya un amic d'aquest fent-li creure que el vell ha mort i així aconseguir un préstec de diners en memòria de l'amic mort. Una vegada aconsegueix els diners contacta amb un soci que l'enganyarà a ell, per resoldre les afrentes entre uns i altres la solució sembla una boda pactada entre els fills, però Zare, el fill de Matko, està enamorat d'una adolescent desbordant de vida i energia i no vol ser manipulat. Per a acabar-ho d'adobar el seu avi ix de l'hospital i irrump en l'escena mentre l'amic va a visitar la seua tomba.

Tota aquesta imaginació narrativa no és res al costat d'allò vertaderament important a la pel·lícula, que no és altra cosa que una posada en escena plena d'enginy, absolutament frenètica i al marge del llenguatge tradicional de la narrativa del cinema. Quan l'espectador necessita una pausa, el director li dona una sobrecàrrega d'alt voltatge musical i visual. Com més difícil resulta eixir endavant més força tenen els personatges per perseverar en el seu ésser, per seguir sent, per voler existir amb tota la seua irreflenable bogeria i gust per la risa i per la vida. Precisament aquest trencament del ritme narratiu fa que la pel·lícula tinga també els seus detractors, espectadors que no se senten còmodes amb el surrealisme o amb el frenesí d'una acció continuada i una trama complexa que a la fi és allò que menys importa. La pel·lícula no perdura pel que conta, sinó per l'ús de la música i els personatges delirants, per l'arriscada posada en escena i per donar veu al col·lectiu d'etnia gitana i el seu palpit vital, present en tots els gitanos europeus, que s'enfronta la major part de les vegades amb la incomprensió de la suposada racionalitat occidental. En aquest sentit no podem oblidar el director italià Federico Fellini, i sobretot la seua reconeguda obra Amarcord, com un referent essencial per a Kusturica a l'hora de tractar els personatges a la pantalla.

Emir Kusturica, director polèmic i també actor (El caso Farrewell, 2011) i músic, ha sigut un dels cineastes més peculiars que ha donat el cinema europeu en les últimes dècades. Gato negro, Gato blanco n'és una bona mostra, però potser Underground (revisió crítica de la història recent de Iugoslàvia), o El tiempo de los gitanos superen encara en contingut poètic aquesta cinta que supera sens dubte en optimisme les pel·lícules anomenades.

Ací teniu el trailer de la peli. Ja sabeu que al cineclub totes les projeccions són en Versió Original Subtitulada.

DIJOUS, 1 DE DESEMBRE, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

PROJECCIÓ 118a: "AMANECE, QUE NO ES POCO". DONCS AIXÒ!!

Comèdia absurda de José Luis Cuerda (Albacete 1947). El guió, del propi J. L. Cuerda, adapta un conjunt de treballs per a una sèrie de 13 episodis de televisió. Al rebutjar TVE el projecte, el realitzador l'adapta al cine. El film es roda durant els mesos d'estiu de 1987 en les localitats d'Albacete d'Ayna, Liétor i Molinicos (avui reben visites turístiques que volen recórrer els escenaris del rodatge). Produït per Jaime Borrell, José Miguel Juárez i Antonio Oliver per a Aventures Comercials S.A. I Paradís, es projecta per primera vegada en públic el 17-I-1989 (Albacete).

L'acció dramàtica té lloc en un poble castellà d'interior i muntanya, molt retirat, al llarg de diversos dies de l'estiu d'un any de la segona mitat dels 50. El film s'emmarca en l'Espanya del subdesenvolupament, l'autarquia, el nacional catolicisme, les misses en llatí i d'esquena als assistents, l'analfabetisme, la ignorància i les primeres motos escúter de la casa Vespa (1954). Presenta una tènue línia argumental, que embasta una llarga sèrie de gags, de comicitat surrealista i absurda, que exagera la singularitat dels personatges i situacions, i que construïx un discurs remenat, desgavellat, despietat, irònicament i lúcidament autocrític. Combina surrealisme delirant, explicacions basades en el sentit contrari o invers al directe, en sentits paral·lels al mateix, o bé en crítiques burlesques exposades en forma de falsos desbarats. L'acció gira entorn d'un enginyer (la professió de major prestigi llavors a Espanya), de nom Teodoro (Resines), professor de la Universitat d'Oklahoma, que dedica el seu any sabàtic a recórrer el país en vespa amb sidecar en companyia de son pare, Jimmy (Ciges), que ha enviudat recentment. Arriben al poble per recomanació de l'amic Pepe. La narració es desenvolupa des del seu punt de vista i amb la càrrega de subjectivitat extravagant d'ambdós.

El film suma comèdia absurda, crítica social i surrealisme. Els gags es presenten oberts a la lliure interpretació de l'espectador. Al meu parer, denúncia temes col·lectius i polítics, com l'aïllacionisme del país a través dels seus deliris autàrquics i els temors obsessius amb el que es veuen els visitants de fora, siguen americans, europeus, espanyols o veïns del poble de dalt. Se'ls considera, sense excepcions, com a invasors amb afanys d'ocupació, domini, espionatge i subversió. Satiritza l'aparent fervor religiós i els seus excessos: dirigisme social del rector (Cassen), participació del mateix en el control dels processos electorals, proliferació d'actes religiosos col·lectius i públics, etc. Es burla de les eleccions franquistes municipals, legislatives i els referèndums. Denúncia el seu caràcter de mascarades. Es burla sigil·losament del Cap de l'Estat, o Cabdill, a qui identifica com la suma d'una imitació en miniatura de Napoleó i una basta inversió o imitació del general Eisenhover, encarnació de la victòria de la llibertat contra les dictadures.

En el pla de la crítica social mostra la duresa del treball en el camp (els llauradors van al treball cantant com els set nans de “Blancanieves”). Desvela amb sarcasme l'alt índex de l'alcoholisme rural, la indolència endèmica, la proliferació de l'adulteri, el descuit de la higiene personal (queixes de la prostituta), la força del desig, la violència masclista, la freqüència del bestialisme (amb cabres), els amors ocults de l'alcalde (Alonso) amb Susan (Llorente), la xenofòbia que condemna a la pitjor marginació social (exclusió del baptisme) al fill mulat, Ngé Ndomo (Claxton), d'una veïna del lloc (Lampreave), la negació i desatenció del plaer sexual de la dona, el dol, el culte de les aparences, etc.

M'ha paregut particularment emocionant el patetisme de l'ensenyança, a càrrec del senyor Roberto (Hernández), basada en cants patriòtics que se senten a través de versions orquestrals impossibles, que han evocat en el meu cas el “Cara al sol” (himne de la Falange), “Isabel i Fernando” (himne de les JONS), “Veniu i anem tots” (himne marià), “Perdó, oh Déu meu” (himne penitencial), etc. Els temes d'estudi brillen pel seu bizantinisme, absurda irrellevància (tema de l'examen) i la seua fossilització (abundància d'animals dissecats en l'aula).

Recorda diversos temes d'importància principal en la societat dels 50, com la “bona mort”, la santedat i les seues manifestacions (levitació de Paquito, pare del capellà, pregoner, sagristà i mestre campaner), la justa repressió de les alteracions de l'orde per la Guàrdia Civil a les ordes del cap Gutiérrez (Sazatornil), "el cap sant", etc. Són escenes destacades el diàleg amb la carabassa, la detenció del plagiador de la versió castellana de Faulkner, la interessant lliçó pràctica del bes a càrrec d'una llauradora (Vega), etc. Film de culte, especialment indicat per als que van viure els anys foscos del subdesenrotllament i la repressió. És divertit, hilarant, refrescant i captivadorament intel·ligent.

La banda sonora, de José Nieto, original burlanera, irònica i de traços surrealistes. Com a música afegida adapta temes tradicionals (“València”), música coral antiga , talls festius i cançons d'altres països (Rússia i EUA). La fotografia, de Porfirio Enríquez , és realista, burlanera i colorista. Construïx amb encert composicions surrealistes pures, a les que afig tocs de surrealisme màgic.

Antoni Barceló.


Bibliografia

- María ADELL CARMONA, “Amanece que no es poco”, ‘Español de cine’ (Antxon Salvador, coordinador), pág. 170-171, Blume ed., Barcelona 2009.
- José Antonio LÖPEZ, “Amanece que no es poco”, 32 pág., Notorious ed., Madrid 2009.

Ací un de tant fragments famosos de la pel·lícula

DIMECRES, 9 DE NOVEMBRE, A LES 18.00, A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.