No podíem dedicar un cicle a la Primera Guerra Mundial sense projectar una gran clàssic que ens quedava pendent (com tants d'altres) en aquest cineclub. Senderos de gloria (Paths of Glory, USA, 1957, 86min, b/n) és tot un clàssic de la història del cinema i també de la cultura occidental pel que fa al cinema bèl·lic, en aquest cas el cinema antimilitarista. El seu director és el magnífic i meticulós Stanley Kubrick, de qui projectàrem ací, després d'una certa insistència d'alguns dels nostres seguidors, La naranja mecánica. La pel·lícula és una adaptació lliure de la novel·la de Humprey Cobb escrita l'any 1935
com a conseqüència de la indignació que li provocà conèixer uns fets esdevinguts durant la Gran Guerra dins de l'exèrcit francès. L'acció es pot resumir de la següent manera: els soldats francesos tracte de conquerir una posició impossible, una colina en mans de l'enemic; els generals volen aquesta posició al preu que siga, menyspreant així la vida dels seus soldats mentre ells fan la guerra des dels despatxos, lluny del front, de la por i de l'artilleria enemiga. La pel·lícula va nàixer amb dificultat, Kubrick havia rodat abans Atraco perfecto (també projectada ací) i no gaudia d'un èxit aclaparador de públic, malgrat que la crítica començava a reconèixer el seu treball. Cap estudi s'interessà pel guió fins que va caure en les mans de l'actor Kirk Douglas (una llegenda encara viva avui, nascut l'any 1916, just l'any on se situen els fets de la pel·lícula). Douglas ajudà Kubrick a buscar el finançament necessari, que finalment trobaren en la United Artist. La pel·lícula anà endavant, però la seua càrrega crítica cap al món militar provocà molts problemes en la distribució i exhibició. A França cap exhibidor va voler arriscar-se, en plena campanya d'Algèria, amb una pel·lícula que mostrava les vergonyes de l'exèrcit francès (no les explique per no avançar detalls de l'argument). Finalment es va poder veure l'any 1975.
A Espanya es va projectar per primera vegada l'any 1986 perquè al general Franco no li agradava com mostraven a la casta militar. En fi, tot un seguit de protestes a Bèlgica, de prohibicions a Suïssa, etc. etc, per mostrar la guerra amb travellings intensos, des de dins de la trinxera, i amb els horrors que despullen qualsevol acostament a la glòria del combat. I tot això explicat en 86 minuts amb la precisió del gran mestre Kubrick i un final fantàstic i demolidor.
Pose ací un tràiler curtet per no desvetllar-vos cap cosa a tots aquells que no heu pogut gaudir d'aquesta obra mestra.
DIMECRES, 29 D'OCTUBRE A LES 18.00 A L'ANTIGA SALA DE PROFESSORS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
El cinema dedicat a la I Guerra Mundial és prolífic en títols de diferent qualitat. Aquest 2014 es rememora el centenari del seu inici, allà per l'estiu de l'any 1914, quan, un mes després de l'atemptat contra l'hereu de la monarquia austrohongaresa a la ciutat de Sarajevo, l'Imperi va declarar la guerra a Serbia. Avui a aquell cantó es recorda l'esdeveniment amb una llegenda ben instructiva: <<el cantó on comença el segle XX>>. Una frase del tot en consonància amb l'esperit del magnífic llibre de Stefan Zweig El món d'ahir/El mundo de ayer (Quaderns Crema/Acantilado) on l'escriptor descriu amb emoció a penes continguda la desfeta del món on ha viscut fins el moment, i que s'esborra després del gran conflicte. Aquesta foto forma part de les vivències del darrer estiu (22/08/2014).
Amb motiu d'aquesta commemoració anem a projectar dues pel·lícules que representen perfectament l'esperit de l'època. La primera és la francesa Capitan Conan (FRA, 1996, color, 129min) del veterà director Bertrand Tavernier, de qui ja vam projectar a aquest cineclub Hoy empieza todo, una mirada crua sobre el món de l'educació. Capitan Conan és una pel·lícula antibel·licista que conta una història poc coneguda. Després de signar l'armistici al mes de novembre de 1918 tropes franceses van quedar destacades a Rumania i Bulgaria amb la intenció de contenir un possible avançament de l'exèrcit boltxevic. Aquesta pel·lícula narra les aventures d'un grup de soldats d'un regiment de conversos que han d'utilitzar el seu lloc a l'exèrcit per a redimir les seus culpes. Al comandament es troba el valerós Capità Conan, un home sobrepassat per l'acció i la brutalitat de la guerra impecablement interpretat per Philippe Torreton (el director de l'escola i mestre en Hoy empieza todo). La pel·lícula evidencia la doble moral dels alts comandaments, més pendents de les seues cuites personals que de les seues tropes, tal i com de manera magistral ja va exposar Stanley Kubrick en el gran clàssic del cinema bèl·lic i en concret d'aquesta guerra de trinxeres com és Senderos de gloria, que serà la nostra propera pel·lícula.
En qualsevol cas i per començar, ací va aquesta mostra del bon cinema, sempre contingut en les formes, del cineasta francès, per cert, un dels meus preferits entre els directors en actiu. La pel·lícula està basada en la novel·la homònima de Roger Vercel.
DIJOUS, 16 D'OCTUBRE, A LES 18.00 A LA NOVA SALA D'AUDIOVISUALS (ANTIGA SALA DE PROFESSORS) DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
Aquesta setmana tornem a un temàtica que ja vam tractar a algunes
sessions el curs passat i que ens va interessar bastant, la
psicoanàlisi. Ara de la mà del director nord-americà Darren
Aronofsky, conegut per grans pel·lícules com Réquiem por un
sueño (2000), projectada també al nostre cineclub.
Es tracta de Cisne negro (USA, 2010, 103 min.), Black Swan
en anglés, protagonitzada per una actriu que ens torna a
aparèixer respecte a la pel·lícula anterior, la extraordinària
Natalie Portman, i altres, també molt coneguts, com el francès
Vincent Cassel, Winona Ryder, Barbara Hershey i Mila Kunis la qual
sorprèn a aquesta pel·lícula.
Cisne negro és un suspens psicològic, centrat en el món del
ballet i en especial en l’obra de El lago de los cisnes,
aquesta peli fa que encara que no t’entusiasme aquest món
gaudisques amb les escenes de ball i amb la màgica música. La
història és sobre Nina (Natalie Portman), una jove novaiorquesa que
viu exclusivament per al ballet i que compta amb la constant
protecció de sa mare (Barbara Hershey). La pel·lícula narra l'obsessió
de Nina per impressionar el director (Vincent Cassel) i protagonitzar així el ballet, per a la qual cosa ha de competir amb ferocitat amb amb la seua
companya Lily (Mila Kunis).
Tot i que hi han pocs escenaris i personatges, la història arriba a
hipnotitzar-te per la gran complexitat del tema psicològic que es
tracta, l’obsessió per arribar a la perfecció, la sexualitat,
l’autodestrucció, i l’aparició del nostre costat obscur.
La pel·lícula va rebre una gran crítica, especialment pel paper
brillant de Portman, ja que fa una interpretació immillorable. Com a
admiradora de Portman, puc dir que és una de les seues millors
interpretacions i que el seu Oscar a millor actriu per aquesta
pel·lícula és més que merescut.
Una curiositat sobre la peli és que les escenes de ball són
realitzades per les actrius, cosa que va fer que Mila Kunis i, en especial,
Natalie Portman tingueren que passar per un gran entrenament físic
que va durar mesos.
Recordem que hem canviat d’aula d’audiovisuals i que la peli es
projectarà a l’antiga sala de professors, la qual no està encara
totalment preparada i s’aconsella no vindre molt abrigat perquè la
calor ens segueix colpejant a l’institut. Tot i això, s’espera
l’assistència i la pel·lícula es veurà com sempre en Versió
Original Subtitulada.
DIJOUS, 25 DE SETEMBRE A LES 18.00 AL SALÓ D'ACTES DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
Reprenem l'assumpte del cinema quan només fa una setmana que hem començat aquest curs matiner i calurós fins extrems insuportables. Ho fem amb una pel·lícula delicada i controvertida del director xinès Wong Kar-Wai, concretament My blueberry nigths (Hong Kong, 90 min, 2007), rodada als EE. UU. i amb actors occidentals per primera vegada. My blueberry nights és la història d'un viatge exterior i interior, una exploració del dolor després d'una pèrdua amorosa rodada a la forma i gust d'aquest director que ja ens va regalar alguns espectacles cinematogràfics com in the mood for love i 2046, les dos projectades al nostre cineclub fa alguns anys. Aquesta pel·lícula va estar envoltada d'una forta expectació després de l'èxit de les dos anteriors, però al mateix temps també d'una certa prevenció ja que el director s'enfrontava al rodatge amb actors de primera línia a Hollywood i a la indústria nordamericana, especialista en treure llibertat als directors estrangers en favor d'una suposada recerca de públic. Wong Kar-Wai es va mantenir significativament al marge d'aquesta qüestió i la seua pel·lícula manté el to i llenguatge de les nomenades abans. La història, tanmateix, potser no arribara a la intensitat i complexitat de les cintes que li precedien. No obstant açò la seua forma personal de contar històries, narrativa i visualment, mereix sens dubte la nostra atenció. Volem amb açò descubrir al públic més jove l'obra d'aquest irrepetible artista. Com que el seu cinema és tan personal és fàcil trobar bons amants del cinema que no estimen especialment la seua filmografia. Des del meu punt de vista mereix atenció i al final de la sessió ja tindrem temps de comentar que ens ha semblat.
La presència de Jude Law, Natalie Portman i de Rachel Weisz (una de les meues favorites) resulta altre atractiu indiscutible (tot i que no podem deixar de recordar a Tony Leung, Maggie Cheung i Zang Ziyi, els seus actors favorits).
L'antiga sala Rafael Azcona ha sigut suprimida així que projectarem les pel·lícules a partir d'ara al nou saló d'actes. Tot i que aquesta nova sala (antiga sala de professors) encara no està del tot preparada. Com sempre totes les pel·lícules en Versió Original amb Subtítols.
DIJOUS, 11 DE SETEMBRE A LES 18.00 AL SALÓ D'ACTES DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
S'acaba el curs 2013/2014. A hores d'ara tots estem necessitats de vacances després dels esforços finals i de suportar les primeres i fortes acalorades dins de les nostres boniques i refrigedares aules. Com l'assumpte que ens ocupa és el cinema no dedicaré temps a la literatura de fi de curs, cadascú ja sap quina és la llista de promeses que no cumplirà durant les setmanes estivals (abans teníem certa raó per a dir mesos, però ara, en la mesura que l'estiu climatològic creix guanyant terreny a la primavera i a la tardor, l'estiu vacacional minva i ben aviat tornarem a veure'ns al cinema).
Jack Lemmon és un dels grans actors del cinema del segle XX. És un tipus fantàstic que aconsegueix transmetre a l'espectador una emoció ben particular, feta a colps d'interpretacions de persones normals que s'enfronten a situacions que els acosten a convertir-se freqüentment en perdedors. Però no perdedors estrepitosos i patètics, sinó perdedors humans, perdedors amb dignitat, que amb tendressa han de deixar de banda els principis amb els quals havien començat la pel·lícula, per a donar cabuda a altres principis que, d'alguna manera, els acosten més a aquella fibra que converteix les ànimes humanes en ànimes conscients de la fragilitat de la vida i de la debilitat dels principis sobre els quals s'havia construit inicialment el personatge. En aqueixa pèrdua, els personatges amb els quals Lemmon excel·leix guanyen el favor del públic en la mesura en que l'espectador simpatitza amb ells i s'hi troba. Entre les pel·lícules que hem projectat al nostre cineclub, per exemple el personatge de C. C. Baxter a El apartamento (B. Wilder, 1960), un pobre treballador quasi anònim que aconsegueix la redempció a través de l'amor i l'enfrontament al poder, amb una magnífica Shirley MacLaine que recuperarem a la segona projecció de la nit; per exemple Wendell Armbruster a Avanti (B. Wilder, 1972), l'alt executiu nordamericà que reencarna l'esperit romàntic del seu pare mort al sud d'Itàlia i s'enamora d'una forma de viure que a l'inici del film li sembla horrorosa; o el travestit Jerry, a Con faldas y a lo loco (B. Wilder, 1959), qui descobreix que un home pot aspirar a casar-se amb un milionari si deixa de banda algunes conviccions. I així en altres personatges que ja formen part de la memòria dels amants del cinema, En bandeja de plata, La extraña pareja, per citar alguns exemples.
(Lemmon i Wilder en el rodatge de En bandeja de plata)
El dijous el vorem a dos pel·lícules ben diferents. La primera és Missing (USA, 1982, 120min), tot un referent del cinema polític compromés, del director greco-francès Costa-Gravras, segurament junt amb Ken Loach un dels directors més interessants del cinema polític, però a diferència de l'anglés, un director capaç de treballar amb un cinema de denúncia dins de l'estrutura dels grans estudis d'Hollywood. Missing explica la història (real) de la desaparició d'un jove periodista americà en els dies posteriors al colp d'estat amb el qual el general César Augusto Pinochet va enderrocar el govern constitucional i democràtic de Salvador Allende a Chile, l'11 de setembre de 1973. Jack Lemmon és el pare del periodista que ha de buscar, junt a la seua nora (Sissi Spacek), al seu fill al país sudamericà. La pel·lícula denuncia clarament la participació de la CIA en la preparació i execució del colp d'estat. Als Estats Units va causar un autèntic rebombori i el film va patir la persecució i els intents d'eliminar-lo de les pantalles. Però la pel·lícula va guanyar la Palma d'Or al festival de Cannes, i Jack Lemmon el de millor actor. Posteriorment també l'Oscar al millor guió adaptat (Lemmon va estar nominat al de millor actor).
Després del soparet tradicional al pati de l'institut veurem una deliciosa comèdia del nostre director fetitxe per a les nits de l'estiu, que no és altre que el genial Billy Wilder. Irma la dulce (USA, 1963, 140min) és una història d'argument delirant ambientada en la ciutat de París (repeteix l'escenari d'Ariane, amb Gary Cooper i Audrey Hepburn), però ara amb dos actors en estat de gràcia com són Jack Lemmon i Shirley MacLaine. Un pintoresc policia inicia la seua feina al barri de Les Halles convençut que ha d'aplicar la llei al preu que siga. De seguida es troba amb el delicat assumpte de la prostitució i comença a fer redades on la resta de polis fan la vista grossa. En una d'aquelles comença a interessar-se per una jove prostituta i a partir d'aquest moment tota la seua energia i encara més estarà destinada a fer que la jove abandone l'ofici. Lemmon no ho té fàcil, però el seu enginy delirant i per moments surrealista li permetra, malgrat tot mantenir una certa iniciativa. Atenció al genial personatge secundari de darrere de la barra del bar on transcorre una bona part de l'acció.
En fi, la pel·lícula té els ingredients de les pel·lícules que projectem en juny, els últims dies de curs, un cinema amable, per a tots els públics, però sense perdre ni un moment el nostre compromís amb el bon cinema ni per descomptat amb la versió original amb subtítols.
Una recomanació ben seriosa: les nits de juny acostumen a ser ben fresques i la pel·lícula és llarga, no deixeu de venir ben equipats perquè cada any molta gent em diu que han estat molt bé però que el fred els ha impedit estar del tot a gust, així que compte!!
Jack Lemmon rep l'Oscar de la mà d'Eva Marie-Saint.
